"Perquè els dies no són infinits, i quan ens n'adonem que no ho són ja no ens veurem des de fa temps, i enrere no podrem anar".
Dies de sensacions, moltes, noves elles, somiades totes, a on penses,
"això és un déjà vu". Ho dic perquè el divendres passat, cinc 29ers, quatre de rígides, dues Single Speed, el pas pel casc antic de Girona, marca el què fa uns anys ja va ser la recerca de l'espai, un lloc de somni per a iniciar una nova ruta, veníem d'una aventura de molts anys i en necessitaven la que avui des des ja fa una pila d'anys, és.
És un fet, que ara quan passo per aquests carrers estrets, darrera meu hi ha un munt d'anades i vingudes a Girona, i a on ara amb en Narcís, amb en David i bons amics seus, vaig, em van, posant noms als llocs, Sant Domenec, Vall de Sant Daniel, Almogàvers aquests la millor armada de tota la nostra llarga història.
Per favor, com no he de pensar i pensar, amb les dues mans no tenim prous dits per a tots els segles de la nostra història, com poder oblidar a qui tant ens va donar i d'aquí tant tenim.
Res del què podem llegir es refereix a la realitat, no som, perquè nosaltres som ells, ells som nosaltres, la millor tropa d'èlit dels darrers deu segles, i tota la sorra que ha caigut mirant d'enterrar la realitat, com és que era una tropa temuda, respectada, res podrà esborrar què tenim clar qui som i d'on venim.
Dies els darrers de pas per la nostra història, de tota ella, a on les converses amb el pare, al cel sigui, fan acte de presència ara sí ara també,
"els almogàvers van ser la millor tropa d'Europa, i per això l'història sempre els ha enterrat i definit com a, bandolers? bandolers conqueridors de Grècia? Marçal som ells, ells som nosaltres".
Aquest diumenge, i no és perquè sí que sigui a aquestes dates, en Narcís em deia fa uns dies,
"podem fer-la abans, però la tradició marca a primers de desembre", i així ho hem fet.
I aquest mateix dijous, com cada dijous des del febrer, i que no vaig portar la bossa amb les mudes per poder anar nets i polits al dinar de després de la ruta, a Olot. Així que divendres va ser un
"repe" de dijous, però la sortida no, aquesta va ser
"antològica", i a on dijous,
en Narcís va entrar de ple al riu per a posar les pedres al seu lloc, perquè poguessim passar tots, ell es va submergir al riu, com sona, encara ara el veig a l'hora de dinar amb la humitat al cos, tot i haver passat per una bona dutxa calenta, Narcís gràcies.
Després d'una tarda antològica, el retorn cap a casa, esperant l'inici de la jornada de diumenge. Mentre mil converses Colorado,
"que jo no vaig a portar la bossa a Girona des de Barcelona!!!", gràcies David per tota la muda proporcionada al Colorado.
Després de llargues converses amb l'Oriol a on una frase marca la diferència,
"i per què no hauria jo de venir a la Salt-Olot? i tant que vinc, què he de fer per venir?", la posterior portada de bossa per part de l'Oriol dissabte a Bici Oci, el retorn, el dinar junts a Arenys de Munt, fins arribar a la nit, a on aquesta va marcar ja les darreres hores del què havia de venir, i a on les dues bikes requerien encara d'una laboriosa neteja després de dies i dies de sortir.
La matinada de diumenge a quarts de cinc del matí, amb les bikes carregades la nit anterior, i a on tot seguit iniciàvem la ruta direcció cap a Salt, els WZPS ja anaven i tornaven entre en Colorado i nosaltres, entre nosaltres i l'Oriol, i tant que sí, mtb, mtb, mtb.
Part II,
"L'arribada de les tropes Single Speed", coming soon.
