Hi ha dies per a tot.
Després de la crònica de la SSEC, salt magnífic, d'un turó magnífic, com ho és la SSEC, a un altre turó magnífic, un pel més baix sí, però sensacional també, com ho és la SV-Vallromanes-Blanes-SV.
Unes prèvies a aquesta aventura, curioses, excepte al Roc del 2009, i el 2010, mai he canviat de bike si no és per trencament de la bike, a no, a la Travessa dels Pirineus del 2003 també, a dies vaig trencar el quadre de la meva RCC07.
El divendres, a la tarda, netejant les dues bikes, la meva i la Spot Brand de la Betty, la meva quan rodava feia un clec sec en girar la roda del darrera, en revisar-la dos radis estaven desenroscats de la boixa, no trencats, si no desenroscats. Després d'una bona estona, vaig arribar a la conclusió que la boixa no sé per quin motiu ja no té el pas de rosca. Fins i tot vaig canviar els radis, i no, no, no roscaven a la boixa, hi passaven com si no tinguessin que roscar.
Són molts els dies, d'haver de posar remei a les bikes, dels darrers temes, els tensors de la Longboard, els de la meva bike, vàrem haver de venir UK, les conflictives frenades dels R1 de la Spot Brand, varen haver de venir de la Germània, el no girar correctament del BB de la Vicious, va haver de venir de Northern Ireland, els canvis de comportament de la meva nova bike, la solució va requerir d'una aposta TB, i els què encara em queden, com eliminar el soroll dels frens d'aquesta, remei aquest cop de França segurament. Soroll que pot venir per haver saltat a pastilles metàl.liques, però no hauria, no hauria.
Per aquest motiu, dos radis de la roda del darrera, en substituir-la sencera, el conjunt, no sé perquè, em va fer girar el cap i mirar-me un altre cop la Vicious, i fer aquesta sortida de MTB amb ella.
La Vicious va funcionar perfecta, però perfecte. Jo amb ella no, però ella amb mi de 10/10.
La Longboard, millor encara, millor. Com escala la Betty amb aquesta bike, com baixa amb aquesta bike.
Amb tot que la posta a punt de la Longboard i la The Motivator, va arribar propera a la mitja nit, o sigui propera a l'inici de l'aventura a les 3 de la matinada.
Així estava previst, i així va ser, a les tres i deu minuts començava a rodar tot a casa.
Després de la crònica de la SSEC, salt magnífic, d'un turó magnífic, com ho és la SSEC, a un altre turó magnífic, un pel més baix sí, però sensacional també, com ho és la SV-Vallromanes-Blanes-SV.
Unes prèvies a aquesta aventura, curioses, excepte al Roc del 2009, i el 2010, mai he canviat de bike si no és per trencament de la bike, a no, a la Travessa dels Pirineus del 2003 també, a dies vaig trencar el quadre de la meva RCC07.
El divendres, a la tarda, netejant les dues bikes, la meva i la Spot Brand de la Betty, la meva quan rodava feia un clec sec en girar la roda del darrera, en revisar-la dos radis estaven desenroscats de la boixa, no trencats, si no desenroscats. Després d'una bona estona, vaig arribar a la conclusió que la boixa no sé per quin motiu ja no té el pas de rosca. Fins i tot vaig canviar els radis, i no, no, no roscaven a la boixa, hi passaven com si no tinguessin que roscar.
Són molts els dies, d'haver de posar remei a les bikes, dels darrers temes, els tensors de la Longboard, els de la meva bike, vàrem haver de venir UK, les conflictives frenades dels R1 de la Spot Brand, varen haver de venir de la Germània, el no girar correctament del BB de la Vicious, va haver de venir de Northern Ireland, els canvis de comportament de la meva nova bike, la solució va requerir d'una aposta TB, i els què encara em queden, com eliminar el soroll dels frens d'aquesta, remei aquest cop de França segurament. Soroll que pot venir per haver saltat a pastilles metàl.liques, però no hauria, no hauria.
Per aquest motiu, dos radis de la roda del darrera, en substituir-la sencera, el conjunt, no sé perquè, em va fer girar el cap i mirar-me un altre cop la Vicious, i fer aquesta sortida de MTB amb ella.
La Vicious va funcionar perfecta, però perfecte. Jo amb ella no, però ella amb mi de 10/10.
La Longboard, millor encara, millor. Com escala la Betty amb aquesta bike, com baixa amb aquesta bike.
Amb tot que la posta a punt de la Longboard i la The Motivator, va arribar propera a la mitja nit, o sigui propera a l'inici de l'aventura a les 3 de la matinada.
Així estava previst, i així va ser, a les tres i deu minuts començava a rodar tot a casa.
A les 4 estàvem enfilats a dalt de la bike, connectant els Strava, tinguen clar que tot seguit els Iphones no podrien en cap cas aguantar les hores de bateria necessàries per a poder documentar tota la ruta, però tot i així a mi el meu va arxivar fins el quilòmetre 145,8, està prou bé.
Una lluna de somni, per un projecte a un any molt ben tocat, que està fent lentament el seu camí, mtb, mtb, mtb.
A les cinc tocades coincidíem amb dos Single Speed més, amb en Miki i el seu fill, seguint ruta de Premià a Vallromanes.
Si bé una nota molt positiva va ser arrancar amb absoluta normalitat una sortida a les tres de la matinada tocades, una de prevista però pesada de portar, la del fred, per a mi intens, anàvem equipats per a temperatures d'entre 10 a 20º, i per un vent persistent la sensació era d'un dia de fred força intens.
Quaranta sis bikers esmorzant a aquest punt, exactament darrera de casa.
Com una biker pot fer millors mitges amb una Single Speed que amb la seva anterior bike una Geared?
I més quan el terren deixa de ser d'escalada i baixada i passa a ser una pla absolut. Perquè hem construït una màquina de consumir quilòmetres a dalt de la bike, entre tots l'hi hem donat forma, ara és entre aquell punt tant dolç, entre la fama, i el mite, com? sí, sí, entre la fama i el mite, a un pas, a fer aquest pas hi som molt propers, de fet les properes setmanes seran decisives.
El món és molt més gran que el què tenim a un pam del nostre nas, afortunadament.
Podrem pensar que aquests dos mots són lluny, millor, millor, així no tindrem entrebancs, perquè com sempre, aquest reconeixement bé de dos llocs del planeta, el primer, el grup Trinxa, amb el seu reconeixement sorpresa a la Betty en motiu de la reunió anual dels Trinxes, i l'altre, no el segon, molt més petit, com ho és arreu d'Europa, Amèrica i Oceania.
Normal, normal, tots la voldríem tenir a casa, bé, ara per ara, caldrà acceptar que és a SV.
Aquest tram després de la ruta que passava per Sant Martí del Montnegre, sempre va ser de baixada inicialment, planer, i planer i més planer després.
A on literalment en un obrir i tancar d'ulls, ja estàvem entaulats una quarantena de bikers a Can Flores, gràcies a en Niko, que va negociar lloc i preu.
Com sempre un dinar de germanor de 10/10.
En Tempo l'estrella de la sortida, va trencar la bike al primer tram, fets uns trenta quilòmetres ben tocats, i a Sant Martí ja estava amb la seva nova 27,5, I Love 27,5 també, com les 26" com les 29er, com ho va fer? no ho sé, però sense cap mena de dubte l'estrella de la sortida.
No diré que en Josep va ser el més sacrificat, va sobradíssim de forces, tants mesos pedalant han permès superar molt bé l'aturada de setmanes de la darrera caiguda, amb categoria d'accident.
 |
| Foto feta per Can Flores. |
Un dinar dels bons, un dinar ple de somriures de converses 100% de bikes, sempre entre les millors converses d'aventures de bikes.
Els Trinxes, i amics dels Trinxes, un comportament exemplar, una Vallromanes-Blanes és això, una sortida de germanor.
Després del dinar, va començar una nova aventura, mirar de fer la segona etapa, tornar a casa de Blanes a SV.
La veritat és que decidir-ho no va comportar cap pensament d'agafar el tren, en cap cas tampoc de fer-ho seguint la platja fins a SV, fet que em fa estar molt animat per a properes fites de MTB Single Speed.
Una tornada de menys desnivell que l'anada, i tant, però exigent també.
No vàrem superar la barrera dels 150 Km. tampoc els 3.000 m. +, no és el què indica el Strava, que diu 4.100 m +, però crec què ens vàrem quedar entre els 2.600, i els 3.000 m. +, en cap cas més lluny dels 3.500 m. +, en cap cas.
Al final l'arribada a casa va ser a les vuit del vespre, sencers, molt, també amb molta informació, molta, entre elles, entre moltes, que aquest any estem pedalant més i millor, el centrar-nos a rodar darrera de casa, ara sí ara també, ens fa objectivar les nostres experiències, les nostres sensacions a dalt de la bike, i poder proposar millores a partir del què nosaltres veiem, del què pensem que ens pot anar bé, per a millorar les sensacions pedalant.
Haurem de posar a prova aquestes millores de dos bikers Single Speed entre els èlit a nivell europeu, a nivell mundial, oi?
Dies de Single Speed, de molt Single Speed.
Demà no hi haurà crònica SSEC, publico aquesta ara i ja fins després de dinar, no hi haurà més novetats al Blog, o sí, però ara minuts de la mitja nit crec que no.
Dies de SSEC.
