SSWC2013: Crònica de la millor aventura Single Speed, part III

La segona nit al Càmping, emocionant, certament, i millor encara perquè si bé us he exposat que vàrem canviar la carpa de lloc, hauré de puntualitzar que no va ser aquella nit si no vint-i-quatre hores després que vàrem haver de fer aquest canvi, crec recordar ara.

Quan ets a un lloc que dins del teu dia a dia no el tens encara codificat, tot és novetat, els sorolls, les persones, el menjar, les olors d'aquests, del lloc, passats els dies totes aquestes novetats agafen el to més proper a la normalitat, certament però jo en cinc dies aquest procés no tinc temps d'encarrilar-lo, i per tant l'aventura és sempre una constant.

Un matí a les prèvies de la pedalada del mig dia amb el grup d'en Mauro i en Franco, intens, en primer terme obrir els ulls i unes vistes desconegudes per a nosaltres per la seva extrema bellesa ja ens diuen tot de cop que som al paradís, passats uns segons pel fet que els esmorzars van lligats a un ritual particular, cada biker té el seu ritme, un és comú per a un nombrós grup, venir a fer el cafè a casa. Per aquest motiu, i pel fet que el grup dels belgues ens proposa d'anar-hi a esmorzar, nosaltres anem compartint amb tots la possibilitat de compartir sortida al mig dia, això ho anem proposant des de quarts de vuit del matí fins.

OMG.

Finalment som una filera de bikers ja des del mateix Càmping, però un fila ben llarga, ens dirigim cap a al plaça del poble a Cogne per carretera, i un cop arribats a lloc, cada grup es dispersa, entre diferents propostes, cerveses, gelats, entrepans, i entre els expositors de diferents propostes del sector de la bike. La Betty aprofita per tastar la propera  bike?

I Love.

L'estona va passant, i al mig dia puntuals arriba el grup d'italians, la proposta és, tenim gana, i seguidament marxen a comprar menjar. Tot el grup de belgues resta atònit, és l'hora convinguda per començar la sortida, i els motors de la proposta, nosaltres que els mirem, i el italians que mengen, és per a ells, pels belgues una instant diferent.

Un cop el grup d'en Franco i en Mauro ja ha satisfet la seva gana, en Mauro, em diu, bé i quina ruta fem? Jo quedo col.lapçat, hi ha cinquanta bikers esperant, no sé, o quaranta, o seixanta, no ho sé, amb aquestes que veig en Marco i li dic, Marco una ruta marcada per anar a pedalar? em mira, mira la plaça infestada de bikers pendents de sortir, i em diu, ja vinc jo. Hi ha dies que van agafats de la mà de la perseverança, aquest entre molts en va ser un.

Passen els minuts mentre esperem a la plaça i seguim aturats, li pregunto a en Marco que estem esperant, i em diu què,  a que en Marcello es canvii. Estem amb ell i la Fulvia, les ganes de tots van augmentant i en Marcello no arriba. Una espera agraïda, sí, també emocionant, quants bikers, quins instants més imponents.

Single Speed Dreams.

Finalment en Marcello desembarca a la plaça, i iniciem la ruta, la filera de bikers m'impressiona, molt, som molts i tots amb moltes ganes de ser-hi, de ser-hi, quina sensació, OMG, OMG, OMG. De fet ho penso, hi penso, normal per això venim, ho escric, hi penso, normal, normal, per això venim, sí, ja ho sé, però tot hi tenir-ho clar ho exposo al Blog, a la crònica, ara sí, ara també. 

Una arrancada des del paradís, quin lloc, quin espai per concentrar-hi bikers Single Speed de tot el planeta.

Three Girls.

Amb nosaltres venen també l'Annachiara  i el seu home amb dues Fat Bikes. Aquestes dues com ells dos, i els seus respectius equipaments són una alegria continua per la vista, semblen d'un altre planeta, perquè pel nivell i per lo diferents dels seus equipaments, per la selecció de components de les dues bikes, per les dues bikes, el conjunt d'ells, dels equipaments, i de les bikes conformen una proposta fora d'escala, de fet com ells cap més en tota la SSWC.

 Two Girls.

Bé sí, en un altre disciplina, la del XC més radical també però Single Speed, en David Guillot, però per a nosaltres no és una sorpresa que ostenti el títol del més elegant de les cites de Single Speed, i agafat de la mà d'en Dave,també en la faceta més XC i la seva Retrotec. 

Belt Club.

I no vull dir que les Fat Bike no siguin XC, que no ho sé, si no del conjunt més Trail de la proposta de la parella d'italians amb les seves dues Fat Bikes.

I Love Stones.

Una sortida divertida, per  la ruta, sí, pel grup en primer terme, pedalem, pedalem, i pedalem, amb moltes aturades, més el grup més ràpid que nosaltres, sempre a la cua de la sortida, el tram ens és conegut, a vegades, en d'altres no.

Single Speed Family.

Anem enllaçant els diferents recorreguts el Marco ho té clar, així que nosaltres també, hi ha un moment que passem propers al Càmping, però nosaltres decidim  tornar fins a Cogne amb el grup.

Best Moments.

Un cop a Cogne, a la plaça hem de refer el camí cap al Càmping, primer hem de   concretar que a la sis cal tornar a ser al poble equipats 100% de bike per després fer la cursa de mini bikes i després del sopar, teníem aventura nocturna, pel que no tindríem temps de pujar al Càmping a canviar-nos després de sopar per fer la nocturna.

 UK Family.

Però amb tots aquest plans, nosaltres encara teníem intenció d'allargar i molt el festival entre bikers Single Speed. 

Happiness.

I perquè no un petit premi a tan sensacional pedalada, i a una jornada sense haver dinat.

Betty.

Fem una tornada exigent cap a la VW. 

 Thanks.

Però una tronada exigent sí, i que té premi un cop dutxats i canviats per la festa de gala. 

The Best Glass.

Un cop al Càmping, bé, com a cada hora, un festival, aquest cop amb tots i més, més el grup dels francesos, OMG, OMG, OMG. 

 Belgium Bar.

Els belgues sempre van ben equipats.

+ família Single Speed.

Les sentades abans de i després de al voltant d'una bona taula, OMG, OMG, OMG. 

Entre ells, entre els francesos el campió de la SSEC2013 de Sant Gregori, en Gregori, senzillament de 10/10. 

  Trobada esperada.

I després fem camí tots cap a Cogne, perquè de fet a cada instant de somni, en ve un de millor encara, de més intensitat, si és que això pot ser, que no ho sé.

SSWC2015 Japan?

Les primeres imatges trencadores. 

Esperit Single Speed.

Mare meva, mare meva, mare meva.

Passió Single Speed.

La cursa de mini bikes. 

Technical Discussion.

Molt i molt competitiva aquesta cursa mixta. 

Somriure de victòria.

I també entre bastidors es lluita per aconseguir el triomf final. 

 The Boss.

Color, moltes, i moltes ganes de compartir, bikes Single Speed, un entorn natural de somni, j una bona organització, elements clau per a gaudir del que havia transcorregut de jornada. 

Poder exposar-ho, mirar d'exposar-ho ara passats els dies, la crònica, la part III estava aturada per aquest motiu, perquè mots que defineixin aquest gaudir en augment hi ha un moment que no els tinc, no sé quins mots definirien aquesta magnífica experiència, val a dir que jo no estaria proposant aquesta tercera part, però la Betty mana molt, i l'ordre ha sigut clara, atenció, part III, ja!!!, i així ho he fet.

Ara un cop dins la crònica els mots van sortint un darrera de l'altre sense atura-se, si més no fins aquí.

Spirit Single Speed.

Un trio de somni, entre una festa de somni, entre una família Single Speed de somni. Claudio, gràcies, Silvio el nostre N1 de la SSEC de Sant Gregori, OMG, OMG, OMG.

El nostre protegit.

Una entrada entre instants plens de visions úniques. Simen us seguíem, us seguíem. 

La imatge té una part fosca, ja està bé que sigui la de la imatge i cap més. Però aquests instants, tot i la baixa qualitat de la toma, han de ser a la crònica. Quins moments més entranyables, més inoblidables.

Mentre esperem per entrar a sopar la celebració no s'atura en cap moment, com no ho fan les pedalades, perquè sí, sí soparem, certament, però després pedalarem, que bé, que bé, que bé.

Un cop a dins, bé si a fora ja anàvem volant entre amabilitat, un cop a dins, sense masses opcions de proposar com va ser, anem primer a per dues cerveses, i som convidats per Bikecafe a la primera ronda, quedant que compartirem converses després, no va coincidir el moment, aquest any no podrà ser al Roc, al nacional italià per què no? ho tenim pendent, sí senyor. 

Seiem seguidament entre aquesta càlida família de Single Speeds, ara mentre reescric part de la crònica quedo aturat, em venen al cap les imatges del sopar, i res puc proposar, o quasi res que doni resposta a la realitat viscuda. 

Bona companyia, bon sopar, molt bon sopar.  Quan no recordes res,  passats els dies d'un sopar, i no recordes res més que les bones sensacions mentre el comparties, és que era un molt bon sopar.

Itàlia!!!

I les guindes, els diferents detalls per menjar dels italians que porten per a compartir a la taula. 

Somriures.

Nosaltres comencem a notar pessigolles a la panxa, és evident el què passa, tenim ganes de sortir a pedalar un altre cop.

I Love This Moment.

Però el sopar fa el seu camí, ell marca el tempo de tot plegat nosaltres en gaudim, i per tant ens deixem portar.,

Els bikers s'apleguen lentament, molt lentament, en som una bona pila, com sempre, i nosaltres hi som entre ells. 

 Nits de Fades.

No tinc imatges de la nocturna, de la magnitud d'aquesta vull dir, no sempre estic per la labor, la nit porta agafada de la mà el pensament, jo de nit pedalant a ritme pausat tinc moltes i diferents pensades. Aquest va ser el cas. 

 Cercant la foscor.

En Marco va portant el grup, aquest per l'elevat nombre de bikers que formen la comitiva, en alguns trams queda seccionat, i cal fer per reagrupar-lo. 

La ruta consisteix en enfilar riu a munt direcció al Càmping, per deixar-l'ho enrere, i seguir ruta en direcció contraria al sentit del riu. 

La tornada segueix el mateix patró, però més divertit encara, fa baixada, i seguim un corriol, a on arribant al poble encara es torna més emocionant, i així fins a ser entre les cases. 

Musical Single Speed.

Anem directes al concert, hi arribem molt tard, i aquest tot i ser de molta qualitat ja està al seu punt i final. Tenim però el privilegi de veure la versió del Marcello més melòdic, mtb, mtb, mtb. 

Plou de manera intermitent, mentre estem al concert, finalment iniciem el retorn cap al Càmping, sota un pluja perseverant. Anem molt ben equipats de cos, dues Gores ens fan la feina. Quan som al ben mig del poble, pedalant sota la pluja, un grup de bikers, la família USA, ens crida com si disputéssim el Tour, ens resistim, plou força, fem uns primers metres seguint el nostre camí, però passat uns segons girem qua i anem amb ells a fer una cervesa. A aquest mateix lloc coincidim amb el grup d'en Mauro, i amb el gentil biker del Bikecafe. 

Després d'una estona llarga, després d'abraçar-nos amb l'Andy que no sé d'on ve, però arriba, marxem ara sí definitivament cap al Càmping. Plou, cada vegada més, però sota la pluja únicament dos melodies captivadores, la de les gotes d'aquesta lliscant per les nostres Gore, i lligades a elles les dels nostres somriures, és un ball únic, pluja i somriures, poc sabíem nosaltres que era aquesta unió un preludi del què estava per venir. 

Arribem a la tenda, a la vella tenda de la Transpirinenca del 2003, ara sí, ara sí, traslladem la tenda a sota de la carpa, i de pet a dormir, uns rostres somrients de tantes i tantes hores de festa biker Single Speed. Què més puc demanar?

Que traboqui al Blog la part IV, és veritat, és veritat. 

Ara però a les properes hores vaig a gaudir d'aquesta part III. 

Dies de molt Single Speed. 

Ara a per la part IV que caminarà en aquesta direcció. 

Dies de molt de MTB. 

Arranquem la part III

Com sona, com sona.

 SSWC2013.

No sé si la tindré avui. dependrà si tindrem aventura de bike, o no, i si demà de matinada tenim o  no matinada Single Speed.

MTB, MTB, MTB.

Jo encara no m'he recuperat

L'aventura de la SSWC encara no l'he digerit, en cap cas.

Tot gira, i gira, i gira, i sí, tot dóna moltes voltes, certament, certament, per finalment tornar sempre, sempre, sempre al punt d'origen. 

La part III resta aturada, a punt, també, també, també, però aturada, la part IV, no escrita, sí al meu cap, bé, encara ara em deixa aturat, per favor, quines jornades de Single Speed, quins dies de celebració entranyable entre bikers de tot el planeta. 

Veig les imatges de la SSWC, miro de seleccionar-les i, per més voltes que li dóno, per més voltes, torno al punt d'origen, OMG, OMG, OMG, quina aventura. 

Puc dir, moments Single Speed. 

SSWC2013.

Simen i companyia, molt contents d'haver coincidit amb vosaltres. 

Us en poso aquesta imatge, la resta, centenars ara per ara encara únicament pel gaudir dels meus ulls, properes aquestes a ser trabucades a The Great Escape MTB, sí, però a punt. 

Girarem, giraré tantes vegades com creiem que hem de girar, però com si d'un fil infinit es tractés, torno sempre a l'origen de tot plegat. 

Dies de molt Single Speed.

Miraré, desitjo fer un salt, m'ajudes? perquè ara per ara no la puc trabucar, la III, i ni escriure puc, la IV. 

SSWC2013.

Com podia pedalar, com podia pedalar aquest biker?

OMG, quin gaudir de belles imatges de Single, Single, Single Speed. 

Per què canviem

SSWC2013.

El Belt Drive per la transmissió convencional? ara no és per els mateixos motius que els de la imatge, que també, si no per la relació més favorable de la convencional per a poder escalar sense haver de posar peu ara sí ara també a segons quines rutes, no som tampoc de canviar el pinyó en funció dels desnivells.

Som de 32x23 i 32x24 respectivament.

 SSWC2013.

Sort que dominava com gestionar la tensió, però és realment difícil poder entendre que tingués que funcionar així.

 SSWC2013

Dies de Single Speed.

SSWC2013: crònica de la millor aventura Single Speed, part II

El primer dia, després de passar una nit de fred a la tenda de campanya de la Transpirinenca del 2003, no l'havíem utilitzat més, després de veure arribar el sol a les onze ben tocades del matí, vàrem començar a pedalar, i aquest inici va tenir el seu fi quatre dies després.

Un 24 d'Endless, sí senyor, en Koh ho tenia clar, i la Shanna amb el color ha portat encara més diversió al Single Speed.

Aquest primer dia ja va marcar el to de tot plegat, de fet el dimecres a la tarda ja va ser l'arrancada de les sensacionals sentades de bikers Single Speed.

La sortida, la primera seguint un tram del riu proper al Càmping, tant d'anada com de tornada, això sí amb unes pendents considerables, els paratges de somni. 

Ho escric hi penso tot seguit, què bé que vàrem estar en arribar al poble, després de la primera pedalada, de fet la VW no es va moure del Càmping, del lloc on hi teníem la carpa i la tenda des del primer dia  fins el darrer de la nostra estada a la SSWC. 

En Vincent  d'Irlanda no passa mai fred.

L'Angus filmava, nosaltres miràvem de seguir-lo. 

Dormir al costat del riu, d'un riu que ve de pics de 4.000 metres d'alçada en dies de pluja, és diferent que dormir al costat de les vies del tren, molt diferent, tot i que els dos fan molt soroll.

Aquesta edició de la SSWC 2013 ha sigut també molt diferent de la SSWC del 2011, i no parlo de si una va ser millor o no, si no que aquesta ha sigut diferent. 

El perquè és motiu de part de la crònica, pel fet què venim de Floressas, de Massa, de Sant Gregori, de Cogne, de les dues darreres edicions de Finale, del Roc, i la sensació és molt bona, a casa els noms que corrien fa uns anys eren els de les bikes, de les marques de bikes, dels models, de les diferents opcions d'equipaments, ara no diré que no mirem bikes, perquè en mirem, però sense anar més lluny ara seguim parlant dels noms, i tant que sí, de noms de les persones amb les que gaudim entre bikes Single Speed. 

Vull dir que les bikes són, certament, el centre dels temes de conversa, però el fet és sortir a pedalar ara sí, ara també amb bikers de tot el món, i que cada any que passa en som més propers de cada un d'ells,  marca el to de tot plegat. 

Cal pensar que estem al 2013, i Irlanda ve del 2011, sembla res, però per a mi dos anys és molt però molt de temps, bàsicament perquè en aquests dos anys he coincidit més vegades amb en Sheldon, amb en Marco, amb la Cora, amb en Silvio, amb l'Andy, amb...que amb els veïns de casa que també van en bike, el perquè és així, és senzill, la predisposició a que això sigui així. Vivim a una terra on les persones estan,  estem molt ocupades, no sé si massa, sí molt ocupades, a on, tanques els ulls, i un quart de la vida ja ha passat, jo els he tancat dos cops, i ja han passat de tenir sort,  tres quarts d'aquest tram que puc arribar a disposar.

En Thomas, políglota, en Nicolas, el nostre Fredoom, la Noa, a l'inici d'un bon tram, com ho és una SSWC, en Bruno entre les persones més dolces de la família Single Speed, l'Hadriene, sempre encuriosit, els amics, en Ben, en Pieter, el primer de dos en coincidir al Càmping, en Dave, l'home amb la bike més distintiva per a mi de tota la SSEC, els joves italians, Eva, Paola, Matteo, Elia, quina joia de generació, OMG, i l'Antonino sempre enfeinat, mtb, mtb, mtb. 

Arribats després de la primera sortida, a Cogne, compartim taula amb una pila de bikers de diferents països, entre ells el del grup anglès. 

El veig hi penso, la millor foto de la SSEC 2013, la del riu mentre reparava el pneumàtic, en Martin Corne, la parella, en Luc Bertran i la Marja, quin festival de tarda fent un cafè. 

Marxa el primer grup del matí de retorn al Càmping amb el que havíem arribat, nosaltres ens quedem, i passem una sensacional  tarda, no dinem, i tenim proposta de tornar a pedalar amb en Marco i un grup nombrós de bikers, ens hi apuntem automàticament. 

Jo a totes les propostes de compartir sortides de bike que vaig rebre les vaig acceptar de bon grat, som a aquí per això per compartir sortides de bike amb bikers Single Speed. No deixar de pedalar entre aturades llargues coneixent constantment nous bikers d'arreu del planeta és una experiència que mai em deixarà de fascinar,  compartir entre apassionats d'aquesta disciplina encara que sigui per pocs dies, saben que tot té un inici i un final, però que el tram d'entre mig és senzillament fascinant. Sentir que el biker amb qui parlo, ho miro de fer-ho,  és de Tasmània,  d'Austràlia, em fascina, i no vaig coincidir amb un no, si no amb dos i fins i tot amb tres.

En Marco sempre present.

Per això valoro tant el compartir, escoltava que compartir les coses ens fa més feliços, és veritat, molt feliços. 

En Matteo sempre atent.

Cinc dies entre noms de bikers, entre diferents propostes de bikes, sí, però nosaltres interessats amb qui, també amb què, també, però aquest darrer no en primer terme.

Quins llocs per rodar en bike, feréstecs com els del mundial d'Irlanda del 2011,però a unes alçades estratosfèriques, i sempre, però sempre entre molts pensaments, molts. 

Hi ha moments per a tot, i a Cogne aquest els definia un mot, compartir pedalades, ara sí, ara també. 

L'Herik, vola a dalt de la bike, l'Elia un dels dos gentils del grup d'en Matteo. Quin festival de somriures.

Pedalem de valent, per les pendents, no pel ritme, anem amb molts americans, i arribats a un punt un d'ells fa un vol de metres, com sona, OMG, ha de ser d'acer, com la seva bike,  perquè en surt molt ben parat, encara ara estic aturat en pensar que ha fet, OMG, han de reparar el cartell indicador perquè amb el seu vol ha quedat malmès. Si veieu el camp de baix, aquest és el vol que va fer. 

A aquest punt en Marco ha de tornar al poble, i nosaltres decidim tornar amb ell.

Tots els desplaçaments fets en bike, del Càmping al poble són uns tres quilòmetres, per muntanya exigents, per carretera accessibles. 

Una sortida de 10/10, com gaudim de la sortida, quantes converses de bikes, de la SSEC  a Catalunya, de les darreres 24 hores de Finale, finalment en posar punt i final a la sortida  proposta improvitzada de sopar multitudinari propers al Càmping, trenta bikers la primera xifra, quasi cinquanta la xifra final. 

Anem al Camping per muntanya, una tornada exigent, curta però dura de veritat. Tornem molt emocionats, molt, venim de rodar al matí, de compartir taula amb persones que ens fan sentir que ens aprecien molt, i la sensació ens desborda de felicitat, de tornar a pedalar a la tarda un altre cop sense adonar-nos que la jornada va caient cap a la foscor de la nit. 

Dan, Ben, que bé que ens ho estàvem passant, i el què encara estava per venir. 

Un cop al Camping, bé, un festival Single Speed, un constant arribar i marxar de bikers compartint els presents per beure i menjar que tots portem per l'ocasió. 

Dan, Joanne, quina sorpresa més agradable que venia agafada de la mà d'en Sheldon. 

Anem a peu a sopar, una vintena de persones, i del poble en venen una trentena més. Uns moments abans d'entrar al restaurant, dins del mateix a una mena de plaça amb un porxo circular inoblidables. Converses amb la colla de joves italians, en Matteo, l'Eva, l'Elia, i la Paola, que fan de la festa una gran diada SSWC. 

Amy, a hores de signar-te la bandera, amagat sense voler en Sebastien, la Sophie, gràcies pels teus comentaris de la SSEC,  en Ben, els dos quina sorpresa ens teniu preparada, amb en Koh mtb, mtb, mtb.

Al fons, el cap de taula en Marco, com ha de ser. A d'altres posicions, el Simone del Sarto, i la Serena. 

Mare meva quina visió que tindria passats els primers dies de les bikes, i de com les transporten. Una ARC de 29er, però a la part III ja veurem què vull dir. 

Una estona després arriben més bikers, els cosins enamorats de la Maria, en Mauro, en Franco, amb ells una parella jova que els acompanyen, la Michela i en Marco, quina salutació més càlida que ens fem. Els posen inicialment a una taula a part, en cap cas podem veure que  això marxi així, i ens el emportem fent-los lloc amb nosaltres. Franco, Mauro, quina nit de somriures, OMG. Seguim sempre els seus consells per decidir què menjar, per decidir com gestionar els postres, les begudes que van arribant, les que porta en Claudio les decideix ell mateix.

El sopar fa el seu tram, serà la nostra segona nit a Cogne, i des del primer minut som dins d'una espiral de molt bones sensacions. L'arribada del Franco, d'en Mauro, al sopar fa que d'una temperatura bona passem a una de molt bona, certament, certament. Recordo la nit del sopar a Sant Gregori amb els holandesos, amb els belgues, quan ells, en Franco i en Mauro van arribar de sopar, mare meva quina nit entre somriures.

Mentre sopem la pluja arriba, i de quina manera, al sopar estem entre francesos, i italians, no per res, si no per com quedem ordenats a taula, hi ha una pila i mitja de bikers de diferents nacionalitats.

Parlem molt de la Transpirinenca, molt, tot caminarà, i tant que sí, i tant que sí. Rebem nombroses propostes de cites de Single Speed a les que volem assistir, i per tant haurem de programar-les acuradament. El sopar no passa volant, tampoc lent, són el tempos perfectes per a una vetllada de somni, a on el moment et porta a sentir-te a cada segon que passa més, i més bé.

Gaudim del sopar, mentre ho fem, entre moltes cites de bike, concretem amb en Mauro que demà pedalarem, arrancant des de la plaça del poble al mig dia. quan concretem en som sis, i a la propera part III de la crònica ja veurem a on vàrem anar a parar.

Uns postres de somni, posen l'inici del punt i seguit del sopar  de la nit, 

Una tornada caminant sota la pluja ens torna al Càmping,  pronòstic de la nit que havia de venir, i tant que sí, i tant que sí, aquesta propera però en bike.

Arribats a la VW, traslladem la carpa, i la posem a sobre de la tenda, volem dormir secs, i la tenda del 2003 no està per la labor, en cap cas, la pluja és constant, nosaltres també, mtb, mtb, mtb.

Dies de MTB. 

I la part III anirà agafada de la mà d'imatges com aquesta, i començara evidentment amb la cita del grup d'en Mauro i en Franco a les dotze a la plaça de Cogne, sí, però res és com sembla, i tot vacomençar abans, però aquesta ja va dins de la crònica de la part III. 

Està clar que amb la part III estarem tot just  a mig camí pel què fa a compartir a The Great Escape MTB, l'aventura de la SSWC2013.

Millor, millor, perquè és a casa a cada minut una gran aventura. 

Dies de molt Single Speed, sense cap mena de dubte. 

MTB, MTB, MTB.