Nocturna.

Ara entrem per la porta de casa, millor dit fa uns minuts.

MTB, MTB, MTB.

Tinc tres crònicres pendents, darrera nocturna a Salt, les 24+1, aquestes no com a participant, si no com a públic assistent, i la nocturna d'avui.

La primera però, crec, no ho puc afirmar, serà la de les 25 hores, crec.

Maverick DUC32-Single Speed.

http://likinbikin.files.wordpress.com/2011/01/dscn5820.jpg

Està clar, tot seguit deixi de ploure,  inici de les nocturnes, però ja, perquè tenim els equipaments i un detall important, "NO FA FRED".

Fa dos dies que espero per agafar la bike, i no hi ha un moment de més d'una hora que deixi de ploure, bé cal perseverar. Mentre es feia fosc he pensat, "avui nocturna", cinc minuts després la pluja ja ha fet acte de presència, i és a on som ara.

Demà seguiré la pista per poder enfilar-me al meu Drac, i tant.

MTB, MTB, MTB.

Quan la nit em fa un crit.

Era a casa, i mentre el dia anava passant pensava, "no sortiré pas avui".

Curiosament mentre pensava això he posat les dues rentadores, color i blanc amb l'equipament d'ahir, i posat també  a carregar les dues bateries utilitzades d'ahir, tot això pensant, "no sortiré pas avui".

No sé pas que hauria d'haver fet si tingués el pensament de sortir.

Cada dia és diferent, sempre és diferent, avui també i per això he netejat la transmissió de la Vicious, un cop ja estava totalment equipat i a punt per tornar a sortir., en aquest punt ja no pensava en cap cas "avui no sortiré".

Ha estat una sortida lenta, mirant de respectar la pulsació. i on el pensament sempre ha estat pensant i analitzant les sensacions pujant i baixant, que ja us puc dir que les dues han estat poc motivadores, un sauló omnipresent, que fa que escalar dret amb molta pendent sigui realment difícil per les continues pèrdues de tracció,  i baixant aquest mateix sauló fa que la sensació sigui la del primer dia que patines sobre gel, és a dir dificilíssim mantenir-se a sobre de la bike. Escalant dret a un del darrers gir la roda davantera ha lliscat de cantó i m'ha anat de res que no llepo de valent, i estava pujant, si això em passa baixant ara la crònica seria molt diferent.

Ara la Vicious després del darrer canvi de pastilles de fre, que ja no vibra, ara però tampoc frena. Tot no pot ser, ja ho entenc, si vull que freni ha de vibrar del darrera fins a ser una bike inconduible, i si no vull que vibri no ha de frenar, fet que la torna a fer una bike inconduible baixant, i així estic. Cal matitzar però que a Salt aquesta sensació no va ser mai, és a dir aquest comportament de que no vibra i no frena, ve condicionat i molt per aquest sauló tant engrunat, que fa no sé massa bé perquè que a la baixada necessitis molta més frenada, suposo que és perquè he de utilitzar molt més el fre davanter per aturar la bike, pel fet de que la roda del darrera sempre llisca.

Sortir per casa, pel terreny que esmento crec que és perfecte per millorar el meu nivell baixant, si baixo, si aconsegueixo baixar en aquestes condicions,  on lliscar és el que passa al vuitanta per cent del temps,  tindré millor nivell a terrenys amb millor adherència. Aquesta és la meva teoria.

Darrerament no coincideixo amb cap biker, entenc que quan jo surto tots ja són al niu, la veritat és que escalar des d'Arenys de Munt per Lourdes direcció a La Creu de Rupit a plena nit és una experiència interessant, ahir la nit era tan fosca que la pendent a més de cinc metres amb els llums tancats puntualment no es veia.

I això va fer que em concentrés a escalar a càmera lenta per mirar de mantenir la pulsació baixa, sense mirar mai què venia, per evitar d'augmentar la velocitat. Un exercici aquest molt divertit.

He coincidit amb un animaló, petit, molt tranquil, que s'ha deixat fotografiar als primers minuts, després però ha decidit que posava fi a la sessió i s'ha esmunyit entre els matolls.

La Volta al Montalt, podria haver estat el títol d'aquesta intervenció o entre el mar i la muntanya,  de fet de seguir així ja us puc avançar que seran els propers títols.

La baixada corriolera de Coll de Pollastre a Arenys de Munt, després d'escalar des de la Colonia Andersen de Caldetes passant pel Remei, està molt malmesa, i posar peu als primers metres ha estat moneda de canvi ara sí, ara també.

A aquest punt tenia gana, molta, no portava fruits secs, i he fet el cor fort.

Arribar a Llavaneres, des de La Creu de Rupit, passant per Santa Mònica, i encarar directament sense dubtar cap al Balís, per gaudir de tota l'extensió d'un Passeig dels Anglesos que ahir era ple de gom a gom i avui era totalment desert, un moment per recordar, fins arribar al punt més llunyà direcció a Arenys per tornar i enfilar la riera de Caldetes, passant per la Fundació Palau, amb la darrera pujada per Milans del Bosch, aquesta darrera pujada marcant la cloenda a una nocturna més del calendari Primavera Vicious SS, una arribada a casa tranquil·la, molt tranquil·la, que també va bé.

Menjar cap, aigua, cinc-cents ml. eines, la manxa i prou.

Equipat d'estiu, amb manegots i camals.

Trenta cinc quilòmetres, just per sota dels vuit-cents metres positius. 27% de pendent màxima.

Ara poc més puc demanar, bé sí, que avui repeteixi aventura, o demà i que sigui com a mínim tant motivadora com ahir.

MTB, MTB, MTB.