La condició indispensable perquè una sortida de tardor la podem considerar un clàssic és la de poder esmorzar uns entrepans en aquesta ocasió de pa alemany, formatge fresc i codony que no puc dir-ho d'una altre manera que "estaban divinos de la muerte" i ja em perdonareu per l'expressió però és que és la frase que s'hi escau, anomenats aquest tipus d'entrepans des de fa un temps, MIKI'S.
Primers quilòmetres amb gana, i després de la primera hora aturada obligada a un bon mirador per degustar el primer entrepà.
El sol del mig dia ens escalfa, les sensacions les millors, assentats a una pendent de sauló, entre les dues bikes, amb els dos entrepans entre les mans, què més puc dir, mtb, mtb, mtb.
Entre mos i mos, molta conversa de bikes, no de les més animades, però aquesta ja és una història que sortirà quan tingui que sortir.
D'aquí enfilem directes al circuït de les "tres hores de resistència (¿?), per parelles d'Arenys de Munt" on en primer terme un tobogan ben senzill no el puc fer a sobre de la bike, que dur posar peu, però sí uns baixadors verticals que posaven la pell de gallina, renoi quines coses que té això del mtb.
Després dels entrepans, seguim ruta per sota de l'hora, per gaudir de dos cafès amb llet en got curts de cafè a Arenys de Munt, i xerrada de bikes, bikes i més bikes.
Seguim ruta direcció a Collsacreu, i d'aquí cap al Corredor, el ritme bo, les sensacions també, això sí, les converses de bike des del primer minut fins al darrer.
A aquest tram fem un sender que no té preu, tècnic, ràpid, en primer terme pujador, uns cent metres per després baixar uns tres quilòmetres sensacionals, però veritablement excel.lents.
Arribats a aquest punt la nit ens cau a sobre, els propers trams ja veient que no arribarem a casa de dia, segur que no.
I de fet quan hem de fer un darrer tram entres corriols de dos pams, hem de deixar-ho per a la propera ocasió que serà d'aquí a un mes com a mínim, per baixar directes cap a casa, previ tram d'uns deu quilòmetres de pista amb molta adherència, millor que sigui així perquè és negra nit. Portem llums del darrera, res més.
Un cop a casa, les sensacions són molt bones, per la ruta i per les converses.
Menjar dos Miki's, aigua, un bidó de 750 ml. i dos cafès amb llet, res més.
Incidències de les bikes, una i greu però greu de veritat, ja l'exposarà en SANTAFE si ho creu convenient i si no, no passa res.
Equipats d'estiu, amb pirates però i manegots, amb armilla a la nit.
Eines les de sempre, sense l'esprai d'escuma.
Quilòmetres per sota de quaranta, desnivell, per sota dels 1.000 m. +.
Una tarda de mtb per gaudir, per recordar, pel cop dur de la bike, perquè ara ja fa més deu anys que pedalem amb en SANTAFE, deu anys.
MTB, MTB, MTB.
Quina temperatura, quin clima que tenim a aquest país petit, sembla impossible, però la sensació és immillorable, de ser a on hem de ser, de gaudir com fa temps que no passava, amb límits és cert, per les circumstàncies d'on venim, recordades de manera molt entranyable durant la ruta, de la conversa mantinguda durant la Travessa del Pirineus dels 2003, són moltes converses, d'un temps cap a aquí moltes menys és cert.
El temps ens marca a tots a on hem de ser, no a on sempre volem ser, però aquestes converses quan són, són.
