Avui és un dia diferent, molt diferent, perquè ahir després de dinar va passar a ser un dia diferent.
Ara fa un temps us vaig explicar l'història de les bòbiles del meu besavi a Cuba, set crec recordar, de les filles, set, i el fill, tots nascuts a poblacions diferent després de que els huracans cada vegada s'emportessin cada una de les bòbiles que va aixecar a set poblacions.
Ahir una part d'aquesta història va fer un tom significatiu, perquè un net del besavi ens va dir adéu, aquest net tenia per sobre nom"el cubano".
Ens ha dit adeu, i tot i que per edat pots pensar, "bé, a tots ens arriba el nostre dia", i que no diré que en Fernando estes fora d'aquest sender a on hi som de pas, la realitat és que en Fernando, "el cubano", era per a mi un referent pel què fa a viure la vida com una gran aventura. Sempre ple d'alegria, sempre a on ell era present, les converses eren d'allò més animades, plenes de bones sensacions, les millors sensacions.
"El Cubano" li ha tocat aquest cop fer un gir, el darrer entre nosaltres.
Avui el dia des de primera hora té un to diferent, moltes, molts, les ocasions, els instants que tinc al cap, perquè entre "el cubano" i jo ens portem trenta-tres anys, i per tant jo també tinc ja moltes anècdotes dins del meu portafolis d'aquesta cursa, d'aquest estada que és el què en diem "vida".
Un dia diferent ahir, un dia ple de llum avui, serà aquesta de ben segur tan intensa per poder marcar la ruta "al cubano", cap a la que ha de ser l'aventura definitiva, segur que és per això que la llum d'avui és diferent, més intensa.
Per això el matí entre senders amb la bike tenia un to diferent, de ser-hi per ser-hi, per reflexionar de ben segur, un corriolejar entre senders del Montalt. Moltes aturades, entre corriols, és un dia per fer-les.
Passada la primera hora tocada, esmorzar sol als Tres Turons, i reinici de ruta passats un breus vint minuts, per seguir entres senders fins a sumar prop de les tres hores a sobre de la bike.
MTB, MTB, MTB.
Demà si hi ha bike serà a la tarda, o a primera hora del matí, perquè al matí tindrem el nostre darrer adéu "al cubano".
Un persona diferent, amb una manera de viure la vida diferent, on com no em cansaré mai de repetir, de repetir-me, sempre portador sempre, de les millos històries, les millors anècdotes, plenes de sorollosos somriures, aquests pensaments són els que sempre em venen, em vindran al cap, quan penso amb les llargues tardes a casa de l'avia, la seva tieta, a Granollers, assentats a un metre enrere de la taula, tots, al voltant d'aquesta majestuosa taula d'aquell menjador de sostres alts.
Eren tardes de somni, de vetllades amb una nota predominant, la de la claror, sempre les recordo plenes de claror, tant si era de dia com si era de nit, les recordo amb la claror més intensa entrant entre les persianes verdes, estirades per sobre del les baranes dels balcons, és el què com avui fa que el dia tingui una claror diferent.
Un punt d'ànim em ve al cap, que en Fernando ara es reunirà passats uns pocs mesos amb el meu pare, ja eren bons amics a part de cosins germans, i ara després d'una curta separació tot tornarà al seu lloc.
Crec i sé que encara no pots ser, que sento els seus somriues, els seus comentaris amigables, entre sorolls càlids que em són familiars.
Després del pare, ara marxa amb aquest mateix vaixell en Fernado, "el cubano", una generació de lluitadors, de persones que sempre han sumat, sumat, i sumat, indiferentment del què els envoltés, alegria, alegria i més alegria, seria la paraula que el meu cap els hi assignaria, alegria per viure, per compartir. I amb aquesta sensació, amb aquest mot vull segellar el meu lligam amb aquest dos fills de cubanes, cosins germans entre ells, i nets d'indianos, mtb, mtb, mtb.
