Salsa, una marca que dia a dia com Voodoo va fent camí. Cada dia més propostes, cada dia més opcions. El detall de la forquilla sense imposar una peça barroca com a suport per la pinça, fa que l'estil sumi a la simplicitat. I el color, que podem dir del color, em recorda a èpoques de Ibis.
I les punteres?.
Gama de complements amplia, diferents opcions, amplades, diferents colors, tot per poder personalitzar la nostra bike. Qui no ha perseguit les tanques Salsa?.
És un aspecte important que les marques tinguin els complements tant de components com de roba pel ciclista, Salsa és una d'aquestes marques que ho fan bé, no diré molt bé, però sí força bé.
Mireu aquesta gama de manillars, poques propostes hi ha tan complertes.
Phil Wood, no cal que esmenti masses mots, fiables, clàssics, retro, i també pesats com pocs.
La bike d'un campió del Món, de la Copa i també or Olímpic.
Mireu el detall del reforç de l'inici del tub que va de la caixa de "pedalier" a la pipa de direcció, la imatge no sé si ho manifesta bé, però en directe era un detall significatiu. Els pedals uns clàssics.
Miguel Martinez, qui no recorda la seva retirada anunciada al Roc de la competició professional, i el bany a la platja de Fréjus amb l'Absalon. Un bany de campions del Món.
És evident que Crank Brothers amb les seves potències marca aquest any el nivell, però aquesta potència Shimano té també la seva pròpia personalitat, i això sí, saps que Shimano és indicatiu de fiabilitat. Quin detall el de la tapeta superior.
Clar que Crank Brothers no ha perdut el temps, ho podeu veure a les imatges. Si bé cal dir que la primera imatge de la potència Shimano és d'una tendència decididament baixadora, i la CB decididament rodadora, les formes d'aquesta darrera són, mentre que la de la Shimano encara hi va.
Amb els pedals Shimano XTR 2011, no passa el mateix exactament, a la barrera dels 300 g. està a 50 g. de ser "el pedal", caldrà però que millori en l'apartat de funcionament de les seves cales en fang, concretament en l'evacuació d'aquest, i serà amb 250 g. la referència, avui ho és en fiabilitat, però no en el conjunt, d'eficiència de funcionament, és a dir en tot tipus de condicions climatològiques, en pes, com he dit han de ser 250 g. i amb el que guanya amb diferència notable, és amb la fiabilitat.
Exciting times.
The ideas, thoughts and actions in life are just like riding Skyline at Storm-Lo: find the flow and enjoy the ride!
SingleSpyder.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Crònica Roc 2010.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Crònica Roc 2010.. Mostrar tots els missatges
dijous, d’octubre 14, 2010
dimarts, d’octubre 12, 2010
Roc Marathon 2010.
El dia comença a dos quarts de set del matí. Esmorzo, llet i cafè, pa amb mantega i melmelada feta per la mare d'en DNL, també pa amb Nutela.
Després de l'esmorzar, carregar les bikes a la VW i d'aquí directes a la base nature, que és a uns 20 Km. d'on som nosaltres.
Arribada a la base nature, uns vint minuts abans de l'hora de sortida, la temperatura és molt bona, són tres quarts tocats de vuit i no fa gens de fred, però gens. Aquest cop a diferència dels altres anys, no m'abrigo mentre estic a la graella de sortida, vaig directament 100% d'estiu.
A l'espai on soc a la sortida, veig que la Vicious és l'única SS, no l'única 29", dues Niner com a mínim, una doble i una semi rígida, són a la sortida. Del meu voltant més proper, els comentaris d'estupefacció en veure la Vicious SS van en augment.
Comença la cursa, lentament vaig perdent posicions, pel fet de que són uns tres quilòmetres de pla, on la meva SS, no pot seguir el ritme de les 3x9, i encara hauria de fer teòricament tres quilòmetres més fins a les primeres pujades del Roc, però aquest any el circuit del Roc és diferent, i al quilòmetre tres ens hem d'aturar a un corriol de pendent inhumana, on tothom posa peu i d'aquesta manera puc reincorporar-me al grup.
Amics meus, a partir d'aquí comença per a mi el veritable Roc Marathon 2010, des d'aquest punt fins al termini del Roc, la meva Vicious, el meu Drac, va viure el seu primer vol de grans alçades.
Uns pujadors ara sí, ara també, per sobre del 25% que com us he anat exposant a les darreres setmanes ja intuïa que res tenen a veure amb els pujades que hem fet propers a casa. Tal com sona, ni els del darrera de casa tenen aquesta pendent, i aquest fet marca la diferència del que és una bona cursa a una cursa èpica.
Als baixadors, la meva sensació avui és d'haver assolit una fita, al moment de la cursa, sincerament la sensació la majoria de vegades va ser d'un lleuger temor. Temor per les nombroses intervencions dels bombers i la Creu Roja, a un recorregut marcat per les constants caigudes, algunes fins i tot de certa gravetat. Aquest fet, i entre d'ells la caiguda del biker que anava davant meu a una de les zones de baixada més emblemàtiques, va fer que a les primeres baixades poses peu, per després anar assolint, totes i cada una d'elles a sobre de la Vicious.
A les pendent més costerudes del Roc la Vicious amb el seu 26D-19t les va superar a excepció de dos colls.
A l'inici de cada tram de pujada èpica es repetia la mateixa escena, com és que en primer terme mentre ens hi acostàvem el ritme de la meva SS 29" era el mateix que el de les 3x9 26", però com més pendent tenia el darrer inici de la pujada, més gran era cada cop la diferència de canvi de ritme en favor de la SS. La sensació en aquests trams ha estat un present difícil d'oblidar, crec que fins i tot per més temps que passi serà una imatge motor de les properes aventures.
Dotzenes de bikers pujant a peu, pocs d'entre ells escalant a dalt de la bike, d'entre aquests pocs, jo i la meva Vicious SS 29".
A les baixades, i he de dir que algunes molt i molt llargues, el terreny castigat per les terribles i devastadores pluges a la zona del Roc dels darrers dies, em van imposar un sever castig, pel fet de que no hi havia cap descens marcat pel pas dels ciclistes, vull dir que sempre va ser un passar per sobre de pedres i més pedres semi enfonsades, això sí a un terreny tou, perfecte per la seva adherència, però exigent per aquestes pedres a unes pendents on la velocitat era el punt omnipresent.
Arribats a aquest punt, dues mancances importants en la meva Vicious, una ja la vaig esmentar quan aquesta va fer la seva primera entrada a casa, com és que havia llegit que les 29" amb discs de fre de 160 mm. es quedaven curtes a les baixades més exigents, pel que fa al meu cas amb els Magura Marta amb discs de 160 mm. va ser exactament així, i en repetides ocasions la inèrcia de la roda de 29" era molt difícil d'aturar a l'entrada dels revolts on per la forta pendent, la velocitat era elevada. Fet que fa que a la propera sortida ja aniré amb 180 mm. al davant i si no n'hi ha prou també al darrera. La segona mancança fa referència als punys del manillar, si bé aquests no giren sobre si mateixos a les pendents per la força de las mans, sí són insofribles per la duresa de la goma a les exigents baixades que us he esmentat, el que implicarà que o bé cerqui uns guants amb més coixí, o uns punys que millorin aquest aspecte.
Després de la primera pujada al quilòmetre tres, tota la cursa fins als darrers set quilòmetres del circuit, "la sensació" sempre va ser d'una dent de serra constant, fet que per a mi ha estat un present d'allò més ben rebut.
Amb aquest tipus de recorregut les diferències eren inexistents entre la meva SS i les 3x9 , i això va fer que les meves sensacions en cursa anessin millorant metre darrera metre.
Demanar pas a les pujades més exigents, bé perquè els bikers anaven a peu o bé perquè els que anaven a sobre de la bike anaven a un ritme inferior al que marca el 26D-19t és una sensació de feina ben feta als darrers mesos. Si bé és cert que no ha estat la millor preparació la d'aquestes prèvies al Roc, sí que és cert que ha estat suficient per afrontar un primer Roc amb la SS amb un objectiu clar, ser un Finisher a aquesta cursa, que com a primer pas per a mi, ja és tot un èxit.
A tots els punt d'assistència m'hi vaig aturar uns minuts, per mirar de relaxar la musculatura amb el canvi de pedalar a caminar, fet que penso va ser fonamental per evitar la temuda arribada de les rampes a les cames.
A partir del quilòmetre vint i reiteradament a partir del cinquanta en estabilitzar-se les posicions en cursa, les referències sempre d'elogi per part dels altres participats a la meva Vicious van ser constants, els aplaudiments per part del públic, entre molts els del Col du Bougnon, encoratjadors.
Un punt de la cursa va ser diferent, pel fet que ja deu fer uns deu anys que miro les imatges de l'arribada a la platja de Frejús, amb els centenars de participants empenyent les seves bikes per la sorra de la platja, una imatge per a mi mítica, però mítica com podria ser la carrera d'inici de les 24 Hours of Moab.
En aquesta edició, un moment únic poder ser-hi, i em podreu dir, "però si ja fa anys que hi vas", sí, és cert, i heu de pensar que si cada any l'arribada a la platja és molt emocionant, aquest any a diferència dels anteriors a sobre de la bike, el detall diferenciador respecte a les darreres edicions és que vaig fer tota la zona de sorra fina de la platja a sobre de la bike, tal com sona, anar amb una SS i 29" també té els seus punts positius, entre d'ells, aquest.
El meu somriure de satisfacció en superar de punta a punta de la platja a sobre de la bike, un premi inoblidable.
Els darrers quilòmetres del Roc, planers, sorprenentment positius, pel fet de que els 15-18 km. de velocitat de la SS van ser suficients per afrontar aquest tram i no ser superat de forma massiva pels bikers amb els 3x9, fins i tot em vaig permetre el luxe d'avançar-ne a alguns, no molts és cert.
L'entrada al recinte de la base nature diferent, pel fet d'arribar a les darreres posicions de la classificació, també és cert que no és exactament així, de 1.700 participats el 1.100, amb el detall significatiu de que l'edició del Roc Marathon del 2010 contarà amb el dubtós privilegi de presentar una xifra de 400 abandonaments!!!, tal com sona, fet que em fa pensar que deu haver estat una edició especialment exigent la d'aquest any.
L'entrevista amb l'espiker a l'arribada, també curiosa, SS, 29" i rígida, motiu d'admiració i generadora d'un fort i emotiu aplaudiment per part del públic, jo per la cursa, per la duresa de la mateixa un xic distret mentre es produïa l'entrevista.
Bon dorsal el d'aquest any.
Quina edició més dura, mentalment molt exigent, pel recorregut trencador, però amb un final positiu pel fet de ser a l'arribada passades vuit hores de gaudir i gaudir per un dels llocs referent del MTB actual a Europa.
Després del pas per l'arribada el descans dels genets i el seus Dracs.
Ara des de la distància penso puntualment en la cursa, com ara mentre escric la crònica i senzillament un mot repetitiu em ve al cap:
MTB, MTB, MTB.
Després de l'esmorzar, carregar les bikes a la VW i d'aquí directes a la base nature, que és a uns 20 Km. d'on som nosaltres.
Arribada a la base nature, uns vint minuts abans de l'hora de sortida, la temperatura és molt bona, són tres quarts tocats de vuit i no fa gens de fred, però gens. Aquest cop a diferència dels altres anys, no m'abrigo mentre estic a la graella de sortida, vaig directament 100% d'estiu.
A l'espai on soc a la sortida, veig que la Vicious és l'única SS, no l'única 29", dues Niner com a mínim, una doble i una semi rígida, són a la sortida. Del meu voltant més proper, els comentaris d'estupefacció en veure la Vicious SS van en augment.
Comença la cursa, lentament vaig perdent posicions, pel fet de que són uns tres quilòmetres de pla, on la meva SS, no pot seguir el ritme de les 3x9, i encara hauria de fer teòricament tres quilòmetres més fins a les primeres pujades del Roc, però aquest any el circuit del Roc és diferent, i al quilòmetre tres ens hem d'aturar a un corriol de pendent inhumana, on tothom posa peu i d'aquesta manera puc reincorporar-me al grup.
Amics meus, a partir d'aquí comença per a mi el veritable Roc Marathon 2010, des d'aquest punt fins al termini del Roc, la meva Vicious, el meu Drac, va viure el seu primer vol de grans alçades.
Uns pujadors ara sí, ara també, per sobre del 25% que com us he anat exposant a les darreres setmanes ja intuïa que res tenen a veure amb els pujades que hem fet propers a casa. Tal com sona, ni els del darrera de casa tenen aquesta pendent, i aquest fet marca la diferència del que és una bona cursa a una cursa èpica.
Als baixadors, la meva sensació avui és d'haver assolit una fita, al moment de la cursa, sincerament la sensació la majoria de vegades va ser d'un lleuger temor. Temor per les nombroses intervencions dels bombers i la Creu Roja, a un recorregut marcat per les constants caigudes, algunes fins i tot de certa gravetat. Aquest fet, i entre d'ells la caiguda del biker que anava davant meu a una de les zones de baixada més emblemàtiques, va fer que a les primeres baixades poses peu, per després anar assolint, totes i cada una d'elles a sobre de la Vicious.
A les pendent més costerudes del Roc la Vicious amb el seu 26D-19t les va superar a excepció de dos colls.
A l'inici de cada tram de pujada èpica es repetia la mateixa escena, com és que en primer terme mentre ens hi acostàvem el ritme de la meva SS 29" era el mateix que el de les 3x9 26", però com més pendent tenia el darrer inici de la pujada, més gran era cada cop la diferència de canvi de ritme en favor de la SS. La sensació en aquests trams ha estat un present difícil d'oblidar, crec que fins i tot per més temps que passi serà una imatge motor de les properes aventures.
Dotzenes de bikers pujant a peu, pocs d'entre ells escalant a dalt de la bike, d'entre aquests pocs, jo i la meva Vicious SS 29".
A les baixades, i he de dir que algunes molt i molt llargues, el terreny castigat per les terribles i devastadores pluges a la zona del Roc dels darrers dies, em van imposar un sever castig, pel fet de que no hi havia cap descens marcat pel pas dels ciclistes, vull dir que sempre va ser un passar per sobre de pedres i més pedres semi enfonsades, això sí a un terreny tou, perfecte per la seva adherència, però exigent per aquestes pedres a unes pendents on la velocitat era el punt omnipresent.
Arribats a aquest punt, dues mancances importants en la meva Vicious, una ja la vaig esmentar quan aquesta va fer la seva primera entrada a casa, com és que havia llegit que les 29" amb discs de fre de 160 mm. es quedaven curtes a les baixades més exigents, pel que fa al meu cas amb els Magura Marta amb discs de 160 mm. va ser exactament així, i en repetides ocasions la inèrcia de la roda de 29" era molt difícil d'aturar a l'entrada dels revolts on per la forta pendent, la velocitat era elevada. Fet que fa que a la propera sortida ja aniré amb 180 mm. al davant i si no n'hi ha prou també al darrera. La segona mancança fa referència als punys del manillar, si bé aquests no giren sobre si mateixos a les pendents per la força de las mans, sí són insofribles per la duresa de la goma a les exigents baixades que us he esmentat, el que implicarà que o bé cerqui uns guants amb més coixí, o uns punys que millorin aquest aspecte.
Després de la primera pujada al quilòmetre tres, tota la cursa fins als darrers set quilòmetres del circuit, "la sensació" sempre va ser d'una dent de serra constant, fet que per a mi ha estat un present d'allò més ben rebut.
Amb aquest tipus de recorregut les diferències eren inexistents entre la meva SS i les 3x9 , i això va fer que les meves sensacions en cursa anessin millorant metre darrera metre.
Demanar pas a les pujades més exigents, bé perquè els bikers anaven a peu o bé perquè els que anaven a sobre de la bike anaven a un ritme inferior al que marca el 26D-19t és una sensació de feina ben feta als darrers mesos. Si bé és cert que no ha estat la millor preparació la d'aquestes prèvies al Roc, sí que és cert que ha estat suficient per afrontar un primer Roc amb la SS amb un objectiu clar, ser un Finisher a aquesta cursa, que com a primer pas per a mi, ja és tot un èxit.
A tots els punt d'assistència m'hi vaig aturar uns minuts, per mirar de relaxar la musculatura amb el canvi de pedalar a caminar, fet que penso va ser fonamental per evitar la temuda arribada de les rampes a les cames.
A partir del quilòmetre vint i reiteradament a partir del cinquanta en estabilitzar-se les posicions en cursa, les referències sempre d'elogi per part dels altres participats a la meva Vicious van ser constants, els aplaudiments per part del públic, entre molts els del Col du Bougnon, encoratjadors.
Un punt de la cursa va ser diferent, pel fet que ja deu fer uns deu anys que miro les imatges de l'arribada a la platja de Frejús, amb els centenars de participants empenyent les seves bikes per la sorra de la platja, una imatge per a mi mítica, però mítica com podria ser la carrera d'inici de les 24 Hours of Moab.
En aquesta edició, un moment únic poder ser-hi, i em podreu dir, "però si ja fa anys que hi vas", sí, és cert, i heu de pensar que si cada any l'arribada a la platja és molt emocionant, aquest any a diferència dels anteriors a sobre de la bike, el detall diferenciador respecte a les darreres edicions és que vaig fer tota la zona de sorra fina de la platja a sobre de la bike, tal com sona, anar amb una SS i 29" també té els seus punts positius, entre d'ells, aquest.
El meu somriure de satisfacció en superar de punta a punta de la platja a sobre de la bike, un premi inoblidable.
Els darrers quilòmetres del Roc, planers, sorprenentment positius, pel fet de que els 15-18 km. de velocitat de la SS van ser suficients per afrontar aquest tram i no ser superat de forma massiva pels bikers amb els 3x9, fins i tot em vaig permetre el luxe d'avançar-ne a alguns, no molts és cert.
L'entrada al recinte de la base nature diferent, pel fet d'arribar a les darreres posicions de la classificació, també és cert que no és exactament així, de 1.700 participats el 1.100, amb el detall significatiu de que l'edició del Roc Marathon del 2010 contarà amb el dubtós privilegi de presentar una xifra de 400 abandonaments!!!, tal com sona, fet que em fa pensar que deu haver estat una edició especialment exigent la d'aquest any.
L'entrevista amb l'espiker a l'arribada, també curiosa, SS, 29" i rígida, motiu d'admiració i generadora d'un fort i emotiu aplaudiment per part del públic, jo per la cursa, per la duresa de la mateixa un xic distret mentre es produïa l'entrevista.
Bon dorsal el d'aquest any.
Quina edició més dura, mentalment molt exigent, pel recorregut trencador, però amb un final positiu pel fet de ser a l'arribada passades vuit hores de gaudir i gaudir per un dels llocs referent del MTB actual a Europa.
Després del pas per l'arribada el descans dels genets i el seus Dracs.
Ara des de la distància penso puntualment en la cursa, com ara mentre escric la crònica i senzillament un mot repetitiu em ve al cap:
MTB, MTB, MTB.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)