He tret de l'armari, el casc, les dues parelles de sabatilles, les Bont d'estiu, i les Lake d'hivern, la caixa amb el kit per sortir a rodar, amb les eines, manxa, ulleres dins de la seva funda, i el pot d'oli petit Finish Line d'hivern.
Quan ja pujava les escales per anar-me a canviar, el dolor del canell, el puc catalogar d'interessant.
He comunicat a en Mateu que avui no seria el dia de sortir un altre cop a pedalar. Hauria d'haver anat a comprar un bon entrepà al forn de pa ben d'hora, ben d'hora, la sortida indicava que calia portar-ne un, i a mi ja m'anava bé, rima, entrepà al forn de pa, un bon cafè hi hauria fet, dels millors per després encarar la ruta preparada per aquests dos magnífics bikers de la Bisbal, l'Albert i en Miquel Àngel, mtb, mtb, mtb.
És evident que no sóc a on hauria de ser, i no em refereixo a la sortida d'avui, si no de com m'ha commocionat el comentari d'en Xavi Paricio a la crònica de la Cerdanya amb en Colorado, Xavi t'he llegit i m'he quedat no diré trasbalsat, si molt impactat, no és que ara entri a mirar d'esbrinar quina sensació tinc, no és necessari, sí que com ja he esmentat al començar aquest paràgraf, jo no estic al punt de recepcionar tant belles paraules plenes de contingut i quedar-me únicament amb la lectura, en cap cas. Per a mi llegir-les amb tot el què diu és d'una força extrema.
De fet si llegim el primer tram de La crònica i saltem directament al teu comentari, fer-ho requereix d'una nota d'advertència a on s'indiqui que cal estar ben assentat al costat d'una bona llar de foc i no requerir de cap temps. O amb la bike pedalant o sense pedalar mentre mires com el sol dibuixa el teu esperit fet ombra.
Mentre tu escrivies aquest comentari jo escrivia un esborrany al Blog que té com a títol "el cubano", ni tu ni jo hem parlat darrerament d'aquest tema, del nostre país, de la nostra terra, dels sentiments que ens genera, ja és curiós que a tots dos a la matinada d'aquí a la tarda nit dels USA, escrivissim sobre temes que van totalment agafats de la mà.
Si nosaltres no parlem dels nostres, si no els compartim, la meva sensació és de certa angoixa, segur que ho és per aquests dos darrers anys, masses persones estimades han marxat definitivament, des de l'octubre del 2009 fins avui el recurs del record fet present m'ajuda a recuperar l'alè, perquè és això el que m'arriba una necessitat de cercar aire durant uns instants.
Jo però després d'escriure la que podria ser una intervenció al Blog l'he deixat al forn a que reposi, perquè és un escrit intens que no va lligat a una intervenció, com sí que es dóna aquest cas amb el teu comentari a on jo t'exposo que et necessitem aquí.
.jpg)
De fet la primera part de la crònica de La Cerdanya és per a mi una exposició plena de contingut i no vaig pensar en cap moment, "deixa-la reposar", o sí, i van ser únicament uns segons, el fet és que llegint el teu comentari em vaig desvetllar, i ara a les nou tocades d'aquest matí, ara ja no tinc les molèsties al canell de les sis de la matinada, i el primer pensament ha estat per l'entrepà al forn, pel compartir d'un bon cafè, el segon i jo diria que lligat amb el primer el de la teva presència pedalant, i de costat una imatge de La Cerdanya, a on em va venir al cap un pensament no diré trist, tampoc ple de somriures, instant que a la crònica de La Cerdanya esmento el teu nom.
Dies de MTB, MTB, MTB.
