STOP

Ja a casa, la Betty ha fet, jo he arribat, la setmana que vindrà dirà a on hem d'anar.

Gran jornada, de sensacions diferents. 

De cara a demà, que descanso prepararé la crònica d'avui. 

MTB, MTB, MTB. 

Des del Mirador del Drac veig les muralles d'Hostalric, OMG, OMG, OMG. 

Aturats al Km 30

Glaçats, però glaçats al Baix Monseny, omg, omg, omg. 

Són les nou tocades, esperant a exactament a no sé què, fent un cafè, i unes magdalenes. 

MTB, MTB, MTB. 

Millors Vols

Si la penses bé, i sempre a fi de bé, fins i tot pot arribar a sortir bé.

Avui amb ganes de fer, hem deixat de fer, per estar preparats per demà, i tant, i tant que sí.

Demà mirarem de matinar, una mica, i mirarem d'arribar a una hora prudent, això sí, de ser, de ser, perquè cal ser prudent pel què fa a les aventures a fer, les fetes ja hi són, les pendents com la de demà sempre van condicionades, sempre.

Ara descansats, la sortida d'avui sense desnivell, sense una distància interessant, això sí molt emocionant.

Torno  a enfilar la crònica, ara ja des de la matinada de diumenge, el primer cafè ja ha caigut, i estem preparant el què serà el primer esmorzar del dia.

Tot i ser prudents ahir, no estem recuperats de la jornada intensa de divendres, no de bike, no de bike, ho sé perquè jo ahir no vaig poder acabar la crònica, i avui el despertador ha sonat durant quasi una hora, i tant, i tant.

Ara però sí que estem arrancant els motors. La sortida d'ahir hauria d'ajudar a primer, posar en marxa la d'avui, i segon a que aquesta rodi bé, millor dit, molt bé.

Serà una jornada divertida, segur, molt, a on res serà conegut pel fet que fora de cursa mai hem perseguit un objectiu tan ambiciós, millor dit, mai abans de la darrera èpica de fa uns dies, però aquella va ser en solitari, i avui en som dos genets i dos Dracs no un.

A minuts de l'inici del Vol no sento el moviment de les ales dels dos Dracs des del Mirador del Drac, mtb, mtb, mtb.

Salt a la foscor

I tant, i tant, a dos quarts de cinc sonaven les campanades mentre esmorzava un bon bol de cereals, una estona després sonava la campanada d'un quart de sis de la matinada, quan sortia per la pujada de casa, els llums de sempre a mínims a negra nit, entre Fades, però per poder fer aquest tram la jornada va començar a les quatre, com sona, com sona, no ho entenc ni jo, sí però que no em soposa ni un punt d'exigència, hi ha un motor que arrossega tot el meu dia a dia a les nocturnes de matinada.

El combustible, ser a l'esfera màgica, a les corones de blocs de granit que envolten Fades i cavallers, segur, segur, aquesta setmana, entre banys freds, o càlids com el d'ahir, i tant que sí, i tant que sí.

Des d'aquest tram de la crònica saltem a les vuit tocades de diumenge, un dia després, les ratlles de dalt són les que vaig escriure fins a quedar totalment submergit dins d'un somni profund, fins ara, i ara a quarts de nou sento el cafè com puja, fem un cafè?

De fet ahir va haver-hi banys de tot tipus, quan ets un temps significatiu d'hores a dalt de la bike, i més si passes per diferents zones, el fred, la calor, i les temperatures més agradables van agafades de la mà, aleshores gaudeixes de tot tipus de banys, ahir va ser un dia d'aquests.

Com m'agrada escoltar les campanades quan sóc a dalt de la bike, vull dir iniciar l'aventura amb el seu so és molt emotiu, ahir sonaven les cinc mentre em preparava per marxar, tinc dos espais pels equipaments, culots, mallots, mitjons, manegots, tèrmiques, passamuntanyes, guants, i gorres, s'esperen a sortir des de casa, i un segon grup, botes, jaquetes, cascs, i ulleres, són propers als Dracs, al Mirador, i no penseu en un garatge fred, no, no, el Mirador és la part recontruïda de la masia, vull dir la nova, no diré que bona part de la roba descansi a una zona vella, no, no, però la reforma d'aquesta part deu ser dels any 50, i la segona és d'uns cinquanta anys després, la família, cada generació es veu que sense dir-nos-ho hem decidit d'afrontar una part d'aquest diminut projecte familiar pel món, majúscul i infinit per a nosaltres. El què us deia, tinc separats els equipaments a dues zones, a la segona, amb els Dracs propers a ells també hi ha la manxa sempre al costat de les ulleres, i un congelador on hi reposen sempre, sempre els bidons d'aigua, molt important aquest darrer punt, per mirar d'evitar que aquests es floreixin, ara a l'hivern pel fred mentre rodem costa més que això passi però jo segueixo sempre fent aquest ritual. I va sonar un quart de sis quan enfilava la pujada per sortir de casa, set minuts després a la riera de Llavaneres, 12°C, una temperatura ideal per l'hora que era, ideal, ara sonen les nou al campanar de SV, i el segon cafè ja ha caigut, tot just ara el sol treu el cap per l'horitzó, i fa una tímida entrada per una de les finestres del Mirador, avui no hi haurà Vol de matinada, veurem a la tarda, perquè si bé no hauria de sortir, ara passada una nit de l'aventura d'ahir torno a tenir moltes ganes de fer el meu clàssic tram d'hivern.

Una èpica sempre és una èpica, no recordava aquesta frase, bé sí, però la prudència feia que no l'utilitzés, aquesta prudència innecessària ja ha marxat, i ara les sensacions tornen a ser molt properes al gaudir de manera pausada i intensa, sense estridències, amb pauses, sense elles. Ahir anava per fer dues èpiques, és dir per sobre dels 200 Km. i per sobre dels 6.000 m. positius, no va ser, i no és que fos l'objectiu, perseguia rodar tot el dia després d'unes setmanes molt acurades pel què fa a manera de sortir amb la bike, ara és quan concreto distàncies i metres de desnivell, ahir anava fent. No vaig anar per les dues èpiques,  pel fet de coincidir amb el meu grup d'infància de bicicleta de carretera, aquest cop a dos quarts de set, jo havia arribat massa d'hora a la meva cita amb l'Home del Montseny,  i vaig aprofitar per fer un segon esmorzar. 

Que bones les magdales integrals del forn, OMG. La de la imatge, una més, i també una xocolatina més. Sense cafè, llàstima, m'ho vaig cruspir a fora del forn a 8°C sense cap sensació de fred, per l'equipament, per l'equipament. Mentre feia els primers metres després d'aquest segon esmorzar,  direcció a la meva cita uns tres quilòmetres direcció al Montnegre, per darrera em va venir un grup de bikers, dos d'ells en Pep i en Joan, el primer el de la frase, jo sóc com un gos de caça, que es posa molt nerviós quan deixa de sortir un cap de setmana. Pel fet d'aquesta coincidència i que aprofitant-la vàrem acordar que jo anava a per l'Home del Montseny, i amb ells coincidiríem per esmorzar cap a les nou tocades a uns trenta quilòmetres d'on ens separàvem, aíxi vàrem quedar, i així va ser. 

Com és la vida, ahir després de, no sé, cinc, deu anys, tornava a pedalar amb els meus companys de bicicleta de carretera, ara fent MTB, com si el temps no fos temps, com si fóssim finals dels 70 escalant per la pista pedregrosa cap a les antenes per coronar el Turó de l'Home. Propers a un salt de quaranta anys i ahir tornaríem a escalar aquest cop cap a Santa Fe, omg, omg, omg. I no tan sols això, també coincidiria amb l'Home del Montseny, amb qui la ballem des de fa quaranta-nou anys, però aquesta ja és una altra història. I tots aquests moments tan especials, tan plens de siginificat, de contingut, lligats a un tram dels meus origens, sortint des de Sant Vicenç de matinada, lluny  d'aquests escenaris, i sabent que després de tota l'aventura que viuríem, encara gaudiria d'un repicar dels tambors refent el camí cap a casa.

Un cop amb l'Home del Montseny, em va posar unes gotes d'oli a la cadena, Finish Line d'hivern el de  l'etiqueta de color verd, i deixar-me un bidó d'aigua, jo no el portava, vàrem iniciar ruta. Dit i fet entre fileres de converses de bike, bike, i més bike, ja estàvem entaulats als llocs que ens va reservar el grup de Sant Celoni, entre rialles, un bon esmorzar, el tercer esmorzar per a mi, aquest cop entre el grup de Sant Celoni, pa amb tomàquet, truita de carbassó, gasosa, vi negre fred, i un cafè llarg, un clàssic entre clàssics, veure com sona, posem un cigaló, encara ara a la barrera dels cinquanta m'impressiona, tres dècades després propostes de properes cites de bike, sempre fora de les nostres fronteres, perquè les de casa els quatre bikers a la barrera superior i inferior del mig segle, tenim clar que únicament proposem, passaran els anys, han passat els anys, i el temps ens ha marcat clàrament el to, ens mirem, no ens diem res, ho tenim clar, únicament proposaríem, per això els silencis quan parlem de cites de casa. 

Com t'ho podria dir, ja no és una frase que ens porti, si que ens atura a deixar passar el to, no el temps, únicament podem mirar de dedicir puntualment el to, el temps, ara passat un cabàs farcit d'anys, decideix ell sol el seu ritme.

Després d'un bon esmorzar, la mestressa de la casa ens recorda que hem de pedalar, tota una vida esmorzant a casa seva li dóna aquesta llicència, i tant que sí, i tant que sí, fet que implica de reiniciar la marxa. 

Ara directes a  Santa Fe per la Feixa Llarga, OMG, OMG, OMG, una escalada molt exigent a on enllaçar a mig camí amb les quatre pales verticals lligades a la casa de Vimeners va recordar-me que una aventura amb corredors del nacional de CX que van venir vint-i-cinc anys després que aquest genet, tenen un punt en alta diferent. 

Ara ho veig de manera simpàtica, ahir també mentre veia com a les pales esmentades no podia fer res més que afrontar-les a càmara lenta, mentre ells volaven cap a Santa Fe, però passats els quilòmetres cap el 120 ja rodant sol tornant cap a casa, aquesta entrada a un ritme interessant a la pista just al costat de la casa de Vimeners, va marcar el to de tot plegat, i de quina manera, i de quina manera. . 

Un pas pel Castanyer Gros, no és un pas petit, és un pas Gros.

Un cop a dalt, una part del grup no venia, i com havia de ser, de no venir, quelcom havia de venir, aquest cop una trencadissa Geared ho va aturar tot, l'Home del Montseny havia esmicolat canvi, i roda del darrera, per sort com jo, portava les eines per poder fer una reparació d'urgència però aquest fet ens va obligar a baixar de pet de Santa Fe a Campins, 

Per des d'aquí ser recollit amb el cotxe, mentre esperàvem la recollida, des del Xeflis fent un cacao calent, havía sigut una baixada lenta i freda, vaig poder carrregar el mòbil, temes Strava, temes Strava. 

A partir d'aquí, un cop el meu company de ruta va marxar enfilat al vehícle d'assistència, l'aventura tornava a començar, una aturada a casa dels pares, un bon dinar, verdura, peix, pa amb mantega, dos mini gelats de xocolata, vi blanc, i una cola, reconstituents sensacionals per afrontar el proper tram.

La calidesa de la mare, amb l'ajuda de restar assegut una estona recolzant  l'esquena al radiador calent, a on també hi descansaven, els dos passamuntanyes, el gorro d'hivern, la gorra, i els guants, va reparar totes les ferides dels darrers cents quilòmetres, mtb, mtb, mtb.  

En sortir al carrer, la sensació va ser que no tindria una tornada freda, i va ser així, un retorn molt, i molt, i molt romàntic.  

El pas de costat al torrent direcció a Vallgorguina, ara ja dins dels obligats de fer. 

Per escalar cap al Santuari del Corredor pel Dolmen de Pedra Gentil, instant molt emotiu, uns colors torrats, ara més grisos per la marxa dels cavallers de la llum, i l'entrada de les Fades de la foscor, marquen cada quilòmetre de tornada. Les primeres pedalades, ja em vàren indicar que els excesos fets escalant cap a Santa Fe tenien un peatge a pagar, en aquest cas el d'haver de mirar de seguir ruta, i haver també d'afrontar que estava proper a un límit que ara per ara no cal visitar, i aquesta sensació va marcar el to de tot el tram.

De matinada, des dels primers metres de sortir de casa, ja em vaig sentir fatigat, després un cop el grup muscular escalfat tot rodava bé, molt bé. 

Una aturada al pàrquing  de Can Bordoi per posar-me el gorret d'hivern i el segon passamuntanyes, un instant contradictòriament molt càlid. Feia uns minuts hi plovia a aquest tram, a aquest lloc, un terra moll així ho indicava un cel tapat també, ser-hi sense mullar-me, copçador. 

Mentre anava de Can Bordoi a Dosrius una lleugera pluja feia acte de presència, lleugera de minuts, dies de MTB. Ho sé més pel llum que per sentir-la, pel fet que per la pujada al Santuari, calor, la baixada amb la boira baixa, humitat, ja m'havien banyat d'una sensació humida, i ara amb aquesta lleugera arribada de la pluja no notava la seva presència, en cap cas, en cap cas. 

Això ha funcionat així tota aquest setmana de nits convulses de no descansar bé, pel fet que les sortides d'aquesta setmana no superaven les dues hores, ara però ahir havent dormit, millor dit siguent al llit entre dues i tres hores, i anant direcció a ser a dalt de la bike proper a les deu hores, ja feia moltes hores que anava a crèdit, no molt, mai persegueixo superar el límit, mai, i al quilòmetre cent quaranta, o cent-trenta, no és significatiu, un dels grups musculars més important em va indicar que era hora d'anar plegant les veles, res important, en cap cas, després de tants anys, de tantes mini derrotes a dalt de la bike, aquestes, l'arribada d'aquestes mentre fas una aventura s'oloren a quilòmetres, ahir no era aquest dia, ni era un dia d'aquests. 

Una tornada allunyada del desnivell, una aturada per menjar una xocolatina i unes llaminadures, abandonant definitivament arribar a la mitja nit, just per sota, per poder enregistrar una fita dins d'una mateixa jornada, va consolidar la xifra a tocar dels cent-cinquanta, i la dels ben superats tres mil, també que ahir era dia de dos-cents, i sis mil, però també que cal fer-ho molt i molt bé si vols poder gaudir de l'oportunitat remota d'un bon resultat, mai he fet 200 km. i 6.000 m. de MTB sense ser una cursa, ahir podria haver sigut un bon dia, el mes però no s'ha acabat, oi que no?

Avui, ara a les prèvies de fer un bon esmorzar a quarts d'onze del matí, el to de l'aventura d'ahir, té un mot que la defineix, èpica, molt romàntica, i molt bella, fagedes testominis de llegendes vives no et  deixen veure cap més realitat, cap més. 

Moltes hores sol, anar de casa al Baix Montseny, és una anada solitària, la negra nit escalant pel Tintorer curt no és instant ni lloc de coincidències, la incidència va venir a metres de Santa Fe. 

La tornada a casa, submergir-me mentre arribava al Santuari, a una boira espessa càlida que em va banyar de dalt a baix, em torna a dir, com t'ho podria dir, com us ho podria dir que ser-hi és el privilegi més gran, la resta si va agafat de la mà de les bones sensacions, les realitats certament passen a ser irrellevants. 

Des del Mirador del Drac, grans dies de Single Speed. 

La imatge és del sopar d'ahir a la nit, després d'una sensacional aventura de Single Speed, vinga brindem, per Finale, per Finale, clar que yes. 

Sonen les dotze al campanar de Sant Vicenç.