Ja que un dia em vaig plantar, ara cal rematar.
Vull dir que el pas de geared a single speed, que el pas de doble a rígida marca un abans i un després, em porta a anar decidint components de la bike coincidents fins ara amb les bikes que he rodat anteriorment, seient i punys el propers canvi.
Canvi que avui ja és una realitat, i tant que sí, i quina millor manera de fer que sortir a pedalar per tastar les dues novetats.
Les sensacions als deu primers Km. del seient Brooks, dolentes, quina molèstia que tinc a la galta del cul esquerra, com un pinçament d'un nervi, penso, quin desastre, quin desastre.
Així vaig fins a Vallromanes, dubtant si deixar-me caure i restar encaixat literalment al seient o insistir en apuntar els isquios al voral posterior del seient.
A Vallromanes, galetes de paret fina, tomàquet amb oli i sal, una cervesa i mitja, mes galetes i un cafè.
D'aquí, direcció a La Roca sempre tot per pistes i corriols.
 |
| Pedra de l'Encant. |
Miro de deixar que el cul es col.loqui ell a sobre del seient i immediatament cau, vull dir que la posició natural és encaixat a les orelles de caiguda del lateral del Brooks, això no m'agrada perquè m'acosta molt tot el cos al manillar, fent la bike més curta de TT.
 |
| Quina emoció. |
I mentre pedalava direcció Sant Celoni des de Vallromanes, vaig decidir de fer camí a La Porxada, i fer una breu visita a aquest petit indret que el pare tant apreciava.
Després d'aquesta petita aventura, directes a Cardedeu, bé propers, direcció a Cànoves, per després desviar cap a LLinars.
La millora dels punys, és a dir de la cinta de manillar en detriment dels punys convencionals, avui interessant, caldrà rodar-hi més, però avui el pensament és, que funciona.
Un Montseny tapat, m'indica cap a on he de dirigir-me.
Després d'un abona estona entre pistes, a Llinars decideixo fer una bona Cola, sí, sí. M'aturo uns minuts i gaudeixo d'una Cola ben freda.
Mentre rodo vaig mirant si l'alçada de la tija és la correcta, quilòmetre sí quilòmetre també crec que vaig baix pel fet d'anar encaixat al Brooks i no apuntat a sobre dels isquios al voral exterior del seient, però posant el taló al pedal vaig a l'alçada que he d'anar.
Mentre faig això penso que hauré d'enrederir el seient, això penso quan porto uns setanta quilòmetres a dalt de la bike.
Ja sense cap més aturada fins a Sant Celoni a on rodo de pet fins a la Font dels Enamorats, i d'aqui a casa de la mare.
Tres Bíters, crec recordar que fruita, sí, sí, molta fruita, crec, i aigua freda, i també un mos de xocolata sense sal?
Una estona després, reinicio la marxa ja de retorn cap a casa, ara ja amb els llums a punt, perquè l'arribada serà amb l'entrada de la nit, no sé si veuré fades, no sé si veuré cavallers, però avui no és important, he vist la Pedra de l'Encant, he vist la Pedra de l'Encant.
Pas obligat pel Pont Trencat, "el meu germà és un geni", algú ho havia de dir, per enfilar des de Pedra Gentil directes al Santurari del Corredor.
Una pujada divertida, a on el millor que puc fer és no mirar més enllà de la meva roda.
Per gaudir i no patir de les pales exigents de pujada, ho faig així i en un no res sóc al Santuari, bé un no res, una hora he de pensar, no pas abans.
La proposta avui és que cal recuperar el to que fa mesos que no tinc, no rodo bé, no escalo bé, la Tramun va ser una excepció, no baixo gens bé, això no és una novetat, i la diferència ara és que les ganes de millorar coincideixen amb bones sensacions, fa tres dijous les ganes costaven i les bones sensacions no hi eren.
Dies els darrers, de descansar, bé i molt.
Ara coincidint amb l'arribada del Brooks sembla que les bones sensacions són les que marcaran el ritme de tot plegat, i això fa que el meu Drac torni a refer els vols de Drac.
Hem sortit en bike darrerament, sí, però no hem volat, certament.
I a totes, totes que no és un tema de velocitat si no de disciplina, si penses en pesos de bike, si penses 100% PRO, si els components han de ser els TOP, perquè si és car, és bo, i si és bo és el què toca, aquest també pot ser el teu espai, perquè podrem compartir d'altres possibilitats de gaudir de la bike, ep, sense deixar de perseguir podis, sense deixar de cercar que les mirades dels altres Dracs no siguin, pel fet de quedar totes enrere. Però des d'aquest Mirador, el Mirador del Drac. A on la informació no és poder, si no possibilitat de compartir, i a on en fer-ho la sensació és bona.
En tenim dos de Miradors, un a South Carolina, i un a Catalunya, ens falta consolidar el d'Irlanda, i si hi ha una mica de sort el d'Austràlia.
MTB, MTB, MTB.
El diumenge va ser el dia de "les mares", casa-Vallromanes-Granollers-Sant Celoni-casa, una anada ràpida fins a Vallromanes, una volta per Granollers per anar cap a Sant Celoni, i una tornada exigent pel Santuari, encara de dia a minuts d'entrar a la nit, per no dir, ja de nit. De nit? sí, sí, de fet la imatge anterior a aquesta és abans d'arribar al Santuari.
Una arribada a casa de negra nit, a on durant tota la ruta, d'unes quantes hores una pila de pensaments, de reflexions, són el pal de paller de tota l'aventura.
Una entrada a les rodalies de casa rodant sense pauses, integrat al saient Brooks, amb les mans properes al meu cos, agafades a la brida de la maneta de fre, ara protegida per la cinta de cuiro Brooks, he de baixar la intensitat dels llums a mínima potència perquè al darrer tram de dos Km. per carretera els cotxes s'aturen de la claror dels dos Sigmes.
La sensació ara pedalant, des dels darrers deu Km. molt i molt bona, accepto finalment que la posició no és de contacte dels isquios, si no d'anar encaixat totalment al Brooks, fet que em deixa més proper al manillar, ara ja no penso que vaig baix, vaig bé d'alçada de tija, i que estigui tan proper al manillar ja no em dóna la sensació de TT curt, o potència curta en cap cas.
Després d'això, un cop a casa dutxa i menjar, meló fred amb iogurt natural, que bo, que bo, que bo.
MTB, MTB, MTB.
Equipat 100% d'estiu.
Menjar, l'esmentat a cada aturada, aigua el mateix, aigua del bidó 1,5 litres.
Incidències, cap.
Eines, les de sempre, ara sí, ara no, perquè a Vallromanes me les he deixat i la Betty me les ha portat a Sant Celoni.
Els llums els portava ella al cotxe, i els he agafat a l'hora de sortir de Sant Celoni cap a casa.
De Sant Celoni a casa vaig curt d'aigua perquè no he omplert a casa la mare.
Ara ja fins la propera, oi que sí, mtb, mtb, mtb.
El Team Pro de Brooks, sorprenent, per la rebuda inicial dels primers quilòmetres, àcida certament, i la millora quilòmetre a quilòmetre.
La cinta del manillar molt bé, com el seient hi he de fer més quilòmetres per certificar que definitivament tindrà un bon rendiment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada