A les prèvies a la proposta dels trinxes, hi anava lligada la inciativa d'aquesta darrera setmana de mirar de començar a anar en bike, fet que no passa d'una forma continuada com a mínim des de fa mesos, diria que fins i tot més d'un any. No vull dir que no estigui anant en bike, si no que les grans rutines del 2014-2015 no han tornat a repetir-se, i després de les darreres 24 hores a Finale els Vols van entrar en una mena de pausa. De fet un aspirant a amateur el fet d'aconseguir un resultat com aquell crec que implica per mirar de poder-ho digerir, de deixar la constància dels Vols en pausa, per mirar de no deixar-ho enrere, tot i saber del cert que això no es pot evitar, fins avui aparentment tot queda enrere.
Pesava en contra de pujar a l'Alt Empordà que les darreres rutes via GPS del grup no m'havien funcionat massa bé, no per la companyia si no per la ruta en si mateixa, siguent la darrera sortida que vaig assistir més propera a una ruta del què ara en diuen gravel crec recordar, i aquestes darreres em costen de fer, jo diria que aquests tipus de rutes no les digereixo massa bé, fent referència a ser rutes des del meu punt de vista una mica distants d'on sóc jo si parlem de gaudir de sensacions de MTB a dalt de la bike.
Poder lligar-ho amb l'Oriol, és a dir deixar de banda anar-hi sol, per lo solitari que va ser a les darreres anades i tornades a aquest espai de somni, Cap de Creus sense anar més lluny el darrer Vol va ser excesivament solitari, la tornada concretament. Així aquest fet, el d'anar-hi amb ell va ajudar a refer el propòsit de tornar a aquestes terres màgiques del Baix Empordà.
Sortint sol un cop sóc a destí amb la VW per iniciar el Vol puc gaudir-ne si el recorregut té un to més de MTB, però fer més de dues hores amb la June entre anar i tornar a vagades em costa, darrerament a vegades em costa.
Idèntics inicis als de la majoria de les grans jornades, clar que yes. Aquests colors, a cada minut menys foscos, a cada minut més torrats, una mica com si s'estés couent la jornada que està sempre per inciar-se fa que l'emoció ja des de la nit abans que les sensacions siguint totes a flor de pell :-)
Passada una breu estona ja estàvem rodant entre espais de la llum, i tant, i tant.
Si bé pintava força bé, passats els primers quilòmetres la sensació inicial d'una jornada de molta calor va ser confirmada una estona després, i tots cercàvem per aquest motiu la lleugera frescor d'una ombra.
Després dels primers vint quilòmetres cercar una ombra en arribar a Torroella va ser prioritari, oi que sí? sí, sí, ja ho sé, ja ho sé, per després cercar una font, i menjar quelcom. Ara que ho recordo primer vàrem cercar l'aigua, després l'ombra i finalment menjar.
El fet d'anar un grup fa que les exposicions extremes al Sol siguint una mica més assumibles, una mica i prou. Com també fa més divertit el què podria prendre un to diferent.
Mateixos espais que fa unes setmanes, que fa uns mesos, que fa uns anys, OMG.
Ara com fa uns anys entre un grup també molt nombrós, i una xafogor encara més important, no diré un Sol que cremés, però a estones tot i que breus, sí que ens va recordar la seva presència.
A les preliminars de l'aperitiu, el Sol va sortir amb més i més força, crec que massa per a mi entre tantes i tan bones circumstàncies.
L'equipament 100% d'estiu, ara BWR, la resta com cada dia, les ulleres ara les photocromàtiques de Limar.
No estàvem sols, en cap cas.
Quedava per confirmar si el 32x20 podria funcionar, a mínims però funcionar, i realment ara puc dir que com a mínim no va anar malament. Cal dir que la ruta era extremadament planera, i per tant hauria fet perfectament amb un 42x20 perfectament, el fet però és que utilitzo sempre una única relació, vull dir que no vaig fent els canvis en funció de la ruta, podria fer-ho sí, però no és ara per ara el cas.
A Monells l'aperitiu, i una estona després al mateix lloc també un dinar de molts u molts somriures, i ple de moltes emocions, d'intants divertits, interiorment per a mi, de silencis.
Sempre m'ha impactat molt l'Empordà, de fet tota aquesta zona alta del país sempre en ser-hi em fa sentir que hi tinc un fort lligam, no és una qüestió de raonament si no purament de sensacions, perquè en si mateix la seva climatologia extrema si ho comparo amb casa no m'agrada, un lloc per anar en bike glaçat a l'hivern i literalment un forn per anar en bike a l'estiu no m'atrau massa, però he de dir que l'Empordà és una zona especial per a mi, sense ser germana del Montseny, que ho és, perquè les arrels en el meu cas estiren molt sempre, oi que sí?
Eines per ajudar a valorar, per concretar, i és exactament el què va passar, a totes però totes. Ara no ve al cas, però aquestes no van deixar de funcionar fins a les tres de la matinada, renoi, renoi, renoi.
Tres hores entaulats també ens van ajudar a estalviar-nos bona part de la jornada del dia a on la calor hauria sigut encara més intensa.
Les bikes molt ben guardades en aquesta ocasió a aquest petit racó, sense haver-les de lligar ni tampoc haver d'estar mai pendents d'elles, quina tranquilitat.
A una taula com aquesta hi podem decidir grans temes, ara bé cal decidir grans temes? jo quasi que no sabria què contestar, concretament què decidir.
Després de dinar en reiniciar la ruta uns planers de percepció quasi infinita mentre mirava a l'horitzó torrat totalment pel Sol, i vestits de dalt a baix per a l'ocasió amb la pols que movíem rodant en grup, tònica aquesta que em va permetre de fer pensades i més pensades, a on sense masses pauses cada cop rodàvem millor, sí però sense haver d'estar atent a la pista, sense trams tècnics el cap com les meves cames pel curtíssim 32x20 no va parar de dónar moltes i moltes voltes. Això va ser a partir del quilòmetre 40 fins al 70, i a on un cel tapadet i un lleuger vent ens ajudava a gaudir encara un xic més de l'aventura.
Una arribada divertida als cotxes, certament, a on em va semblar que estàvem tots molt contents de l'aventura compartida.
L'equipament de cap a peus xop de suor, tant que em va fer falta la bossa de plàstic per evitar de mullar-ho tot.
Sempre passen coses singulars, entre instants de certa normalitat que passen a ser tot de cop moments imprevisibles.
Després lentament una tornada cap a casa coincidint amb l'anunci de la fi de la llum.
Quasi dos bidons de 750 ml d'aigua, una cola, molta però molta aigua a l'hora de dinar, un cafè, mig entrepà de formatge per esmorzar, tres platans durant la ruta, per dinar no ho sabria dir, un mix un xic sicodèlic, sí això el mot seria sicodèlic, un cop finalitzada la ruta un Isostar de litre sencer, i molt raïm, un cop a casa crec recordar que tres coles.
MTB, MTB, MTB.
Mentre passades les hores vaig ampliant les línies d'aquesta intervenció d'ahir procurant seguir el fil conductor del títol a on ja penso en la propera aportació del Vol d'aquesta matinada, clar que yes!
