Perseguint aquests resultats des de Finale 2014, vàrem intensificar una preparació acurada a dalt de la bike, en primer terme per anar a Fort William 2014, i després d'Escòcia per mirar de millorar els nostres resultats un altre cop a Finale 2015. En aquesta línia varem augmentar la càrrega de quilòmetres, i a partir de febrer la decisió va ser rodar amb pinyons més petits, així fins a una setmana abans de l'esdeveniment a on vàrem tornar als nostres 23 i 24 de sempre. Aquesta decisió de rodar amb aquest pinyons més petits durant uns mesos perseguia augmentar la nostra capacitat pujant, i aconseguir d'aquesta manera poder rodar sempre a dalt de la bike, i no haver de posar peu a les pujades més dures passades les primeres voltes, ja us avanço que no va funcionar, no en la mesura que perseguíem, sí que va ser un èxit però en d'altres aspectes com que aquesta millora de la forma física va implicar de poder fer una bona cursa tot i els inconvenients que es varen anar presentant, i aquest fet, el d'anar a aquesta edició amb una millor preparació ens va permetre de superar cada un dels obstacles imprevistos que van anar venint. I aquests obstacles molts d'ells res tenen a veure amb la preparació específica de bikers i bikes, el primer d'ells el de les diferents reparacions de manteniment de la VW la setmana abans de la cursa, tot i tenir la VW al dia de les revisions pertinents, els segons el verificar i adonar- nos la nit abans de marxar de la caducitat dels nostres permisos de circulació, sense ells no hi ha assegurança, sense aquesta no podíem marxar, ara en porto un d'especial d'internacional, perquè el renovat-provisional no et serveix per circular fora de la península, lliurat l'internacional des de tràfic a dos quarts de nou del matí de dimecres, i que estrenàvem a les nou i minuts moment en que sortíem des del parking de darrera de tràfic sota una pluja intensa direcció cap a Finale, un cop a Finale ens esperava una nit molt moguda, la de dijous a divendres, mogudíssima, prèvia a aquesta nit novedosa per a nosaltres, la tempesta de vent i pluja de la nit i matí de dijous va comportar de muntar, desmuntar, i tornar a muntar la carpa, fets que puc definir com a diferents, molt diferents.
Aquests inconvenients, frens de la VW, bateria, permisos de circulació, trencament del quadre de la Vicious, i un inici del 2015 del dia a dia molt i molt diferent, puc dir fins i tot copçador, semblava indicar que tot i haver fet la reserva de l'hotel, també les costoses inscripcions, tot i aquesta memorable i divertida preparació a dalt de la bike dels darrers mesos, tot i així tot semblava la definició d'un clar camí, indicador inequívoc d'haver de quedar-nos en aquesta ocasió a casa, el què va decantar no seguir aquest indicador va ser el pes emocional que té la inversió de centenars d'hores durant mesos preparant-nos dia sí dia també a dalt de la bike per participar a aquesta edició de la WEMBO a Finale. Remarcar perquè és determinant i excepcional aquesta preparació, i és perquè nosaltres únicament fem dues curses per any, participacions per les que ens preparem tot l'any, dins de la WEMBO fem el mundial que és itinerant, Finale 2012, Canberra 2013, Fort William 2014, i l'europeu que es fa a Finale, 2014 fins a arribar a aquesta edició del 2015, i amb la singularitat que aquest any 2015 a on d'entrada no tenim previst participar al Mundial de Califòrnia de la WEMBO, fins avui hem participat a tots, així doncs aquest any 2015 d'entrada sols perseguíem l'europeu de Finale, difícil decidir no anar-hi, difícil quedar-nos en blanc durant tot un any. Dic d'entrada perquè no sé si la Reina podrà resistir-se de poder defensar als USA la seva corona de Campiona del Món vigent de la seva categoria, veurem, veurem, ho escric ara hi penso, bé i si jo estic equivocat i el meu pronòstic fet a finals del 2013 sobre el dia a dia del 2015 no es confirma? aleshores la porta d'entrada de Califòrnia estaria oberta per a nosaltres, i de no ser equivocat, bé és molt trist que tot camini de forma tan trista, sí, però com deia l'àvia si fas tot el què pots no està obligat a més, i fer pels altres nosaltres ho fem de manera decidida, cal també però que els entorns es fassin estimar, si no, la tasca passa a ser més que titànica que ja ens agrada però que per aquest motiu, bé, haurem de tornar a valorar si deixar d'enganxar més vagons a la nostra eficient locomotora per poder veure més nítidament del que ja veiem el nostre propi horitzó d'aquest dia a dia, punt aquest darrer cada cop més important, oi que sí? i poder veure-hi encara millor podria portar-nos a reconsiderar la nostra participació al Mundial WEMBO de Califòrnia.
Pel què fa a les bikes, bé en el meu cas hi ha hagut aquesta variació important, no tinc la Vicious The Motivator des de fa unes setmanes, de fet la tinc però no hi puc rodar, i això va comportar d'haver de cercar una bike coneguda per a mi, i també que disposar-la, que poder fer-la operativa i funcional ho fos en un obrir i tancar d'ulls, i de fet aquest propòsit va caminar bé perquè dues hores després de quedar-me sense la The Motivator al Montseny ja rodava amb l'Inbred tornant cap casa des de Sant Celoni.
La prioritat amb l'Inbred una de sola, mirar de disposar d'una bike de prestacions similars a la Vicious, crec que ara a toro passat puc exposar que això ho he aconseguit, perquè mentre era en cursa no vaig pensar mai que aniria millor amb la meva 29".
Pel què fa a la Longboard únicament vàrem mirar de millorar la comoditat sense perdre capacitat rodadora, l'Ikon i el Lynx els protagonistes, dos pneumàtics TR, que han donat un molt bon rendiment. La resta de la bike quasi idèntica a la bike que va córrer a Escòcia, en aquesta ocasió la Spot Brand però no portava el segon llum al manillar, per ser la nit de Finale més breu, molt més breu. Les dues bikes amb pedals diferents per haver-nos oblidat els Shimano XTR als UK, i ara fer el fet amb els 520, uns que ja teníem, i uns de nous estrenats la volta abans de la cursa el dijous, consell no fer-ho mai, tot i que el nostre cas o eren aquests o eren aquests :-)
L'anada a Finale, les hores abans molt divertides, pels temes burocràtics que us esmento, i que quasi no ens permeten de poder marxar cap a Itàlia, i també per aquesta June que hores abans no parava de demanar petites atencions, i que algunes d'aquestes ja les vaig exposar al Blog. Lligar, coordinar, reparacions de la VW, renovació del permís de circulació, així com l'emisió del permís de circulació internacional va ser tot un exemple de voluntat ferma de portar a terme aquesta participació a la WEMBO en aquesta edició de l'europeu de Finale. Va ser una anada un cop ens vàrem dirigir cap a Itàlia, breu, crec que pel fet de ser a les vuit del matí a la capital, i no direcció a Finale per aconseguir aquest permís de circulació internacional que va fer que les aturades durant la ruta fossin les necessàries i prou, just per estirar les cames i seguir ruta, i això ens va permetre d'arribar a Finale dins de la franja de llum solar, i poder anar a concretar amb els organitzadors la zona dels SOLO que volíem ocupar, per nosaltres un punt estratègic dins de la cursa, no haver de separar-nos de la VW, i estalviar-nos de traginar tot el Box a una zona de SOLO llunyana inaccessible per la June, sols de pensar-hi ja em fatiga com si de mitja cursa es tractés.
En aquesta ocasió no vàrem poder dinar al Gambero Verde, ritual que hem fet sempre des del 2009, tot i que el 2012 no ens varen fer pasta per dinar, i ens vàrem haver de conformar amb uns discrets entrepans freds, fet que lentament va fent el seu laboriós treball d'allunyar-nos d'aquesta preciosa tradició.
En arribar tot van ser facilitats per part dels organitzadors, gràcies Lorenzo's, Serena, Riccardo, Marco, una estona després d'haver arribat ja marxàvem cap a l'hotel deixant la carpa muntada a l'espai que ens van assignar. Sempre a mínim d'alçada per l'experiència d'altres edicions a on el vent ha causat molts desperfectes les carpes.
Un cop a l'hotel el descans va ser la prioritat, i passada la nit, el dijous de bon matí un magnífic esmorzar a l'hotel va ser l'entrada perfecta a una jornada a on el temps estava molt però molt enfadat, el vent un altre cop en aquesta ocasió el que més, OMG, molt, la pluja i el Sol intermitents, en definitiva un clàssic dins de l'estació a on som.
Esmorzats ens vàrem dirigir al circuit, volíem com cada any fer un sol gir al circuit, únicament per veure l'estat d'aquest, cada any està més i més deteriorat, i aquest, el gir es va demorar molt perquè en arribar a la zona en qüestió excepte tres carpes, entre elles per sort la nostra, totes les altres havien volat, una, la de Chain Reaction en concret em va deixar aturat perquè era una carpa molt robusta, amb uns vents adaptats, específics en origen per lligar les motos al remolcs, i també portaven uns claus que no havia vist mai que consisitia en una forma d'espiral d'una allargada de quasi mig metre, el resum, la carpa va volar i va aterrar a metres d'on estava inicialment muntada, aquesta evidentment va quedar força malmesa.
A aquest punt mentre miràvem les destroces de la nostra zona del Box del 2009, una veu coneguda la de l'Andrew i la Gina veus amigues dels UK, amb ell hem coincidit a totes les WEMBO, amb ell i amb la seva inseparable Yeti ASR-SL Carbon.
De les de l'organització dues carpes van quedar en peu, i vist el pati vaig decidir de plegar la nostra, perquè el vent era realment molt intens.
De mentre la pluja i el vent feien la seva festa, i nosaltres un cop tornada a guardar la carpa a la June esperàvem també el moment de fer la nostra festa amb la volta de rigor. Aquesta va caure a l'hora de dinar agafada de la mà d'un Sol i una lleugera pluja que s'alternaven.
Un cop a dins de la volta les sensacions van ser bones, sense la pesadesa de cames meves d'anys anteriors, això sí amb un tremolor d'emoció que ens impedia de poder rodar relaxats. El recorregut d'aquesta edició idèntic al del 2014, més deteriorat ara, força més, però pel fet de ser conegut no ens va semblar un dificultat important, i de fet no ho va ser.
Després de rodar, i ja un altre cop a la June, van anar arribant bikers a la zona dels SOLO a on érem, de fet va ser un no parar d'arribades, també bikers coneguts, en Lorenzo, en Franco, l'Elisabetta, en Mauro, el Gatto, en Francesco, l'Anbrogio, el Marcelo, la seva encantadora esposa, la Fluvia, el pilot de Legor, el Nicola, l'Herik, el Domenico, el Marco, el Corrado, grande, grande, l'arribada també de la resta del del gruix dels suissos, i aquest fet va fer que restéssim fins a quarts de nou del vespre propers al circuit. Hem deixo un nom que ja esmentaré en majúscules, de fet dos, posteriorment. De fet hauríem d'haver marxat a tocar de les cinc de la tarda cap a l'hotel però això no va ser, i la nit ens va caure a sobre en un no res, no el cel, no el cel, fet el de marxar el vespre que no coincideix amb la nostra rutina de Finale, per a nosaltres és important tenir la sensació dijous a la tarda que disposem de moltes hores de descans a hores de la cursa.
Un sopar a l'hotel com l'any passat, i per tant ja no a la pizzeria Tonino va proposar una nit molt moguda, creiem que per un arròs blanc perillós, que va implicar de viure una nit així, moguda, moguda de veritat. A les set del matí tocava diana, a les vuit esmorzàvem com Reis, i sort perquè a les properes 24 hores no hi hauria manera de menjar quasi res més, OMG.
Esmorzar a les vuit del matí era just de temps per a nosaltres si volíem estar a punt a les onze, hora de baixar del circuit fins a Noli a peu de platja, lloc a aquesta edició de l'inici de la cursa, però l'esmorzar sensacional de l'hotel cada any ens pesa molt i no ens en hi podem resistir, i a les vuit menys cinc ja estàvem esmorzant, a dos quarts de nou tocats ja havíem marxat feia una breu estona de l'hotel, lloc a on aquest any no tornaríem després de la cursa per mirar així d'evitar la tensió que ens genera l'interrogant de si un cop finalitzada la cursa podrem o no retirar la carpa i la June de la zona SOLO motivat aquest fet per un tema logístic amb els Teams que comencen les seves 24 hores tot seguit després d'acabar-les nosaltres. A tres quarts de nou ja estàvem preparant tota la intendència del Box, carpa a munt, la taula, la preparació del menjar, talls de xindria, de meló, els préssecs, les nactarines, les taronges, els plàtans, els entrepans de Nutela, de gall d'indi i formatge, fruits secs, també un mix de conguitos, fruits secs, i llamiadures, i en darrer terme l'energia estrella per a mi, el muesli, i les begudes, l'aigua, l'Isostar de llimona i de taronja, la novetat aquest any el Cacaolat, la Coca Cola, el iogurt líquid de plàtan i maduixa, crec que no em deixo res. També preparar la June per tenir-ho tot a mà, pel fet que com que fem SOLO sense assistència, a excepció del menjar que està a dins de la carpa, la resta tot ha d'estar a dins de la June, els amics de les coses dels altres ronden sempre per tot arreu i a Finale no és una excepció, sense anar més lluny els nostres veins l'any passat van tornar a casa amb dues bikes menys, així que dins de la VW a mà, el segon casc amb el Karma, les bateries, el kit de piles pel Powerled, els manegots, els camals, les armilles, i les Lites, properes però un xic més lluny les Gore Tex, les jaquetes, i el segon joc d'equipament de cursa, així com el segon joc de calçat de recanvi. Per les bikes, les rodes de recanvi de 26" i 29" a punt en un segon pla, i així successivament tots els recanvis i eines en un ordre de prioritats establert, que no vol dir que sigui el què ha de ser, en cap cas. La nevera en funcionament de 50 litres farcida de més begudes, fins i tot Cava, i crec que res més.
Va ser tanta la concentració per preparar-ho tot que el Breafing proposat per l'organització ens el vàrem saltar, aquest era a les deu, nosaltres encara havíem de lligar els dorsals a les dues bikes, anar a buscar els xips que ens havíem de lligar al turmell, i en darrer terme quedar finalment equipats de cursa, aquest cop sortíem pelats sense cap protecció contra el fred, la pujada des de Noli teníem clar que ens obligaria a treballar a la zona més vermella de les vermelles, i com que no feia fred no ens preocupava la primera baixada fins a peu de mar, i teníem molt present el consell del Corrado hores abans que ens advertia de l'exigent pujada des de Noli, a on la definia com a molt més vertical que la feta des de la plaça de Finale a la darrera edició, i que per a nosaltres ja és el límit pel què fa a l'exigència pujant.
Anàvem equipats de Pearl Izumi, excepte els guants Hirzl, i el calçat que la Betty portava les Mavic Fury i jo les Giro Privateer.
Un cop a Noli, les dues campiones ja van coincidir, l'Ausilia i la Carolina a la plaça del poble de Noli, renoi, renoi, renoi. No ho he escrit en majúscles, no passa res, brillen per si mateixes, oi que sí?
Un inici de cursa que recordarem, per ser més dur amb diferència que cap dels trams que ens esperaven del circuit, com pot ser? la contesta és breu, si no vols pols no vagis a Finale fent referència que a Finale pot passar tot, i de tot, duresa, exigència, més duresa, i més exigència, de fet per això hi anem.
Vaig rodar bé les quatre o cinc primeres voltes, de les trenta-una que vaig fer, és cert que les darreres tres per a mi van ser màgiques, per tant podria proposar que vaig rodar bé unes vuit voltes, la resta ara us en faré cinc cèntims, mtb, mtb, mtb.
A aquest tipus de cursa, i pel fet de competir nosaltres únicament la WEMBO, és a dir europeus i mundials, nosaltres no tenim una informació definida de quin són els nostres competidors, cal sumar-hi a aquest fet que encara que la tinguéssim, pel sol fet de ser o europeu o mundial venen molts bikers nous que els hi atrau aconseguir la corona, per tant no serviria de massa bé res saber d'uns pocs noms coneguts, perquè a cada edició venen nous talents desconeguts per a mi, sempre ha passat, el món és molt gran i hi ha bikers sempre amb una condició física i técnica extraordinaris, i l'arribada de noves cares cada any que passa és una constant.
A aquesta edició jo tenia una referència, que té el seu origen al 2012 durant el primer mundial com és mirar de ser proper a un biker que per a mi vola a dalt de la bike, i que al 2014 a l'europeu com al 2012 va quedar una posició davant meu, de fet al mundial del 2012 vaig quedar fora del podi perquè ell va fer tercer, i estic content que fos així, és un biker molt però molt superior a mi, i per tant per a mi millorar per poder acostar-me a aquest biker encara que sigui de lluny ja és un bon objectiu, l'any passat a l'europeu no vaig quedar fora del podi, ell però va seguir quedant una posició davant meu, un altre cop sempre es va mostrar superior durant la cursa, he de dir que si bé al 2012 va fer molts més quilòmetres que jo, al 2014 no va ser així, i aquest fet em va motivar a preparar-me millor, jo l'any passat no corria contra d'altres bikers, de fet mai ho faig, sí que és però una referència que em permet comparar el meu nivell de preparació amb aquests bikers que tenen un nivell molt superior.
Un cop ja en cursa, passades les primeres hores veure com et van passant aquests bikers no és un punt massa motivador mentre ets dins de la cursa, encara que la majoria no corren a la meva caregoria, i per tant em funciona millor mirar d'oblidar-me de qui em passa i concentrar-me únicament en anar superant cada tram, cada moment, i dic això perquè no sé massa bé si supero trams o supero moments, segur que no és un o l'altra, però sí que moltes vegades no recordo haver fet un tram acabat de fer. Com us deia jo a l'europeu del 2014 perseguia fer una cursa rodona, vull dir sentir-me constant rodant, i sòlid dins la cursa durant totes les 24 hores del circuit de Finale, he de dir, afirmar que aquesta va ser la meva sensació, la cursa del 2014 com la del 2013 van ser dues grans experiències. Ara a aquesta edició del 2015 les espectatives eren altes, no puc dir una altra cosa, pel fet per una banda del gran resultat de la Carolina al Mundial de Fort William d'aquest 2014, i també per la meva sonora ensopegada, i per tant els dos per motius ben diferents i per tant germans, volíem fer-ho molt bé, és a dir fer una molt bona cursa, sempre sense referències.
Fer SOLO sense assistència té això, no disposes d'informació de cap tipus, corres, corres i corres, esperant un cop finalitzada la cursa a veure si les sensacions en cas de ser bones van lligades a un bon resultat, que no té en cap cas perquè ser així.
Durant deu voltes vaig veure com el meu contrincant estrella em va passava literalment per sobre, OMG, jo pensava, mira que m'he preparat bé, crec que millor que mai, i és que em fa unes passades com si res el fatigués, més superior que mai, dic durant deu voltes, perquè crec recordar que a aquest gir un altre biker tan ràpid també Single Speed com ell, equipat amb el mateix mallot em va animar i em preguntar com anava tot, i jo li vaig dir que bé, i vaig aprofitar per comentar que el seu company volava respecte a mi, i ell mateix també, la contesta em va deixar aturat, normal nosaltres dos fem un Team DUO, OMG, havia estat competint contra dos Single Speed que competien com a Team i no com a SOLO, jo encara ara estic aturat, a partir d'aquí em vaig limitar a fer com l'any anterior mirant de competir fent una cursa rodona i prou, sense cap més referència que mirar de dosificar-me rodant a un límit que pogués fer volta darrera volta de la deu a la trenta mirant de no fer cap aturada fora de les obligades per carregar l'aigua del bidó, i mirar de menjar quelcom, tot això sempre, sempre, sempre dret, vull dir que les breus aturades al Box no proposin per cap motiu descansar mai més d'uns breus minuts, ara ja fa uns anys que no hi tenim tampoc les nostres cadires específiques per les 24 hores, no hi tenim res que proposi de descansar, bé sí descansar sí, però drets, i aquest fet haver d'estar dret provoca que passats uns primers minuts preferim estar assentats a sobre de la bike rodant que no pas drets al Box descansant :-)
Passats els primers girs vaig haver de canviar-me els guants Hirzl nous pels vells, un cosit interior em molestava al dit que m'havia cremat amb les pinces de les torrades a l'esmorzar de dijous a l'hotel.
Tenia clar que havia en primer terme d'acceptar que passades les primeres vuit hores de la cursa entraria voluntàriament a un pou molt fosc, tot i haver fet una bona preparació durant tot l'any, Finale és molt Finale, vull dir que mai estic prou ben preparat per Finale, i així va ser, a les onze del vespre ja feia hores que posava peu, a aquest punt de la cursa no aconseguia menjar bé, sí beure, 500 ml. d'aigua cada dos girs, més un got d'Isotar de taronja crec recordar cada quatre voltes, per fortuna una primera ració de muesli i iogurt de plàtan i maduixa sí que va caure, aprofitant per compartir una breu xerrada amb els suisos, també crec recordar que em van oferir mig got de cervesa, com sona, com sona que vaig beure molt però molt a gust, clar que yes! poder menjar va ser determinant, sí, va ser sensacional, perquè poder incorporar combustible d'alt octanatge et fa viure la cursa amb uns altres ulls, OMG, OMG, OMG, que bé, que bé, que bé.
Fins que no fes la volta tretze, per tradició a aquest circuit amic jo tenia clar que no podia començar a restar sobre les trenta totals que creia que volia fer, i aquest era l'objectiu, arribar primer a la tretze. Sembla fàcil, arribes a la volta tretze i ja comences a restar, sí, sí, a aquest punt passada la volta catorze vaig haver de baixar el ritme de forma contundent, el motiu, no podia més de males sensacions, per baixar la intensitat en cursa ho vaig gestionar evitant cap esforç a les pujades més exigents, però cap, són tres trams concrets pels que durant tot l'any ens hem preparat per poder fer-los en aquesta edició a dalt de la bike, fet que no va poder ser :-( D'aquests un d'ells, el més llarg que el 2014 vaig fer a dalt de la bike durant 32 voltes, ara a aquesta edició del 2015 es que ni proposar-me pensar que podia, el motiu, sense menjar a unes 24 hores no pots pensar que podràs pedalar bé, i menys si la nit abans de la cursa no has dormit bé per una menjar en males condicions, baixar el ritme va ser una bona pensada, i hora que passava anava un xic millor, no dic minut perquè no era així, era a cada hora ben tocada, dins de l'esmicoladora experiència que estava passant, és evident que tots ho passàvem, vull dir que tinc present que és un fet comú entre tots els que competim a Finale, i tenir-ho present m'ajuda molt refer-me ara sí ara també perquè a vegades singularitzes aquesta fatiga, i objectivar-la racionalitzant el fet que a unes 24 hores com les de Finale tots estem igual, és un punt important per ser més combatiu a l'arribada constant de les males sensacions.
Amb l'entrada de la nit vaig accedir a la VW, per canviar el casc, ara amb el Karma, agafar la segona bateria de recanvi, el kit de piles també de recanvi pel Powerled del manillar, l'armilla, i els manegots entrarien en escena uns girs després.
Ara entravem a un nou tram, que ens va molt bé perquè aquests canvis d'escenari dins de la cursa fa que tinguis la sensació de reviure dins de la mateixa escena agonística.
La nit, curiosa de passar, les pujades més exigents a peu, concretament tres, les baixades fent-les totes a dalt de la bike, però a un ritme molt prudent ara sense llum solar, la son, la fatiga, la manca de definició visual del terreny tot i portar les Oakley M-Frame transparents, no m'hi veia bé del tot, tot i portar el Karma a màxima potència i el Powerled a mitja, també ho va fer més tècnic que durant dues o tres voltes a la baixada durant la nit la pluja hi va afegir un punt d'emoció notable pel fet que tenia la sensació que les pedres estaven molt rellicoses, per sort va ser dins d'aquesta franja i prou, és a dir com a molt durant una hora en total i de manera intermitent, això sí a mi sempre em va coincidir al tobogan final, per a mi sempre la zona més tècnica de totes.
Sé que era així, que no m'hi veia bé vull dir, perquè cap a un quart de cinc de la matinada quan començava a clarejar, baixant vaig recuperar un altre cop part de l'alegria perduda durant la nit, pujant no, i des de aquesta hora, fins a tocar de l'una del migdia aquest sí que va ser un moment per a mi memorable de la cursa, OMG, OMG, OMG.
Perquè de ben segur motivat per un ritme més prudent durant la nit em vaig anar refent, un segon i darrer got de muesli aquest cop amb Cacaolat, i una aturada germana llunyana però germana de la viscuda amb en Xavi a la Cerdanya deprés del restaurant argentí em va ajudar molt a refer-me encara una mica més.
Des de les quatre tocades del matí, fins a ser propers als darrers girs de la cursa no recordo res, sí que de la volta 25 a la 27 no vaig fer cap aturada, és a dir rodava en aquest moment a aturades a cada tres voltes, motivat perquè dos bikers Single Speed que no vaig veure rodar durant la nit, i que no volia dir res necessàriament, el fet que em passessin volant em va indicar que podrien estar perseguint-me a mi, no té cap base sòlida pensar això però jo vaig pensar que tenia a veure amb mi i que aquest pas d'aquests dos bikers m'afectaria dins de les posicions en cursa, i per aquest motiu del gir 24 al 30 el to va tornar a ser com el dels cinc primers girs de la cursa, va durar aquesta pensada d'augmentar el ritme quatre girs més perquè al 28 havia d'oblidar-me una altra vegada de mantenir aquest ritme més alt, i concentrar-me a regular la intensitat d'aquest perquè la pensada va ser a veure si no podré acabar la cursa pedalant les 24 hores, va ser una bona decisió perquè un cop acabada la cursa vaig poder comprovar que aquests dos bikers perseguien posicions llunyanes a la meva, és a dir d'entrada jo no estava en el seu punt de mira.
A dos quarts d'onze del matí portava 28 girs, i disposava d'una hora i mitja per fer les dues restants, però una informació del control de pas per part de l'organització que va resultar ser equivocada, l'única que vaig voler disposar durant les 24 hores em va indicar que en portava 27 no 28, i per tant vaig augmentar un altre cop el ritme per mirar de passar a la volta 29 abans de les dotze del migdia, i així poder fer la 30.
Al meu pas de la 28 per l'arc d'arribada eren i disset, un quart i dos minuts de dotze, fent la 29 al punt més baix del circuit, i trenta, és a dir dos quarts de dotze, al punt mig de la pujada a on et creues amb els que venen del Box, i quaranta-tres, i després de fer el què quedava de pujada, baixar fins al Box, i d'aquí a l'arc d'arribada, les dotze menys sis minuts, i per tant vaig poder fer una volta més, convençut que estava fent la volta 30, ara aquesta darrera a un ritme prudent, molt prudent.
Aquesta va ser una volta molt diferent per ser la darrera, també per ser pocs els que l'estàvem fent o aquesta va ser la meva sensació, cal tenir present que a aquesta edició el nombre de participants respecte a l'edició passada era de quasi el doble, si hi afegim que també corrien amb els SOLO els DUOS, això fa que constantment coincidíssim a cada tram forces bikers, ara en aquesta darrera volta no, un darrer gir de cursa vestit de solemnitat per a mi, per un cop abans del túnel d'arribada finalitzada la volta, confirmar-me el control de pas que aquest darrer gir era la meva volta 31, no la 30, millor, millor una volta més sempre és més interessant que una menys, oh yeaaaaaah!
D'aquest punt, sense poder passar pel túnel d'arribada em vaig dirigir directament al Box, deixar la bike a dins, i tot seguit el grup suis em va convidar a un cervesa ben freda, una cadira expressa per a mi amb un reposa peus, i molts i molts somriures plens de calidesa, la sensació immillorable, faltava coincidir amb la Reina, que passats uns minuts va arribar havent aconseguit passar ella sí per l'arc d'arribada, satisfeta, havent fet una cursa memorable, i a aquesta edició també havent coincidit molt poc, al Box no crec que fossin més de quatre les coincidències, i en cursa dins del circuit més o menys les mateixes que a Box.
Després de la cursa, un dinar memorable, sí, sí, ni dutxa ni res, a dinar directament amb els amics italians, carn a la brasa, cervesa ben freda, somriures, molts, molts somriures, amb un grup de bikers que en fan una cursa i una gran festa de Finale, i a on després de compartir tan bons moments nosaltres dos sí que ens vàrem dirigir de pet a refer-nos amb una breu però relaxant dutxa, per seguidament ara sí descansar una bona estona a les nostres cadires de les 24 hores de Finale.
Després una volta, dues, tres, quatre passejant pel centre neuràlgic-logístic de la cursa, la zona dels relleus dels Teams.
A on varem coincidir amb el grup de la Fluvia, amb en Marcelo, l'Herik, l'Ambrogio i la seva nova criatura, també amb el Nicola amb la Legor, i el Domenico.
I aprofitant que passejàvem ara sí finalment vàrem anar a veure les classificacions, interessants aquestes. Mentre érem a Finale, un cop finalitzada la cursa i haver vist les classificacions, ni abans, ni mentre, ni després del podi vàrem tenir una sensació especialment intensa per aquests magnífics resultats, ara però a pocs dies passada la cursa estic aturat, de fet fa dos dies, ja un cop a casa ara ja sí vàrem obrir el Cava que ja portàvem a la nevera de la June a Finale, per festejar aquests resultats per a nosaltres excepcionals, però no va ser passades moltes hores que ho vàrem començar a gaudir en majúscules, i ara mateix mentre escric les darreres lletres de la crònica la sensació és memorable, una sensació preciosa, que bé, que bé, que bé.
Després dels podis no recordo massa bé res, sí que ens vàrem dirigir al Box, directes a estirar-nos al matalàs inflable que no vàrem haver d'inflar perquè dos dies abans l'havíem deixat perquè hi dormíssin els amics italians al nostre Box, mentre nosaltres ho feiem a l'hotel, i de la baixada de parpelles a la tarda de dissabte al moment de tornar-les a obrir ja eren les sis tocades del matí de diumenge, OMG, a on ens vàrem despertar ara sí amb molta però molta gana, i per primera vegada de totes les curses a les que hem participat de 24 hores vàrem devorar els tickets de pasta que ens proporciona l'organització, que bona que estava, que bé que ens va anar.
Després del romàntic i emocionant protocol de cada any amb els organitzadors, va arribar el moment d'acomiadar-nos de tothom, érem a tocar de l'una del migdia, faltava una hora per finalitzar la cursa dels Teams, i per tant ens va semblar que ja havíem compartit aquesta gran festa del MTB que són les 24 hores de Finale, i de fet va ser una bona pensada, perquè mentre el gruix d'assitents estava concentrat en el final de cursa, nosaltres pausadament vàrem anar fent camí cap a casa, prèvia compra a Finale d'unes magnífiques porcions de pizza que devoraríem un cop ja a dins de l'autopista de camí cap a casa.
MTB, MTB, MTB.
