Exciting times.


The ideas, thoughts and actions in life are just like riding Skyline at Storm-Lo: find the flow and enjoy the ride!

SingleSpyder.

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Feliu de Guixols.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Feliu de Guixols.. Mostrar tots els missatges

dimecres, de juliol 30, 2014

Ardenya, quan la màgia ens envolta, la crònica


Quan ets dins d'un doll d'aventures, quan el pensament va sempre agafat de la mà del què visc, és que estic gaudint d'un bon tram. 

La sortida programada pels Trinxes per aquest dissabte dirigida per l'Oriol la teníem molt present. Per una banda per les ganes d'anar-hi, per altra per ser prudents a l'hora de decidir valorant la calor que hi fa el juliol al Baix Empordà, fa uns anys no em preocupava, però ara des de fa tres estius que no porto massa bé  la calor intensa des de dalt de la bike, aquesta calor extrema em castiga de forma superlativa, no sé perquè ara sí, i fa uns estius no, però el fet ara és que pedalant a temperatures per sobre dels 35°C no funciono massa bé. 


És curiós perquè de la zona es publiquen referències de l'estiu i l'hivern  a on la calor i el fred al Baix Empordà sempre són més suaus que a d'altres indrets. Jo en canvi és el lloc a on més fred i calor hi he passat rodant en bike. La visió aquest any era de no tenir temor de la calor, pel fet d'haver sortit cada dia per casa darrerament,  i veure que tot i ser un mes de molta calor, juliol no et dóna respir pel què fa a les altes temperatures, sempre l'aire ha sigut fred, i aquest punt va ser determinant per afrontar anar a la sortida sense cap mena de preocupació, quedava el tema de si la sortida seria molt tècnica per a nosaltres, però proposant l'Oriol la sortida teníem clar que no hi hauria cap problema, fent referència a que la sortida sempre tindria el to de compartir una bona aventura de MTB.


Una inici de sortida interessant, per un ritme pausat que es va mantenir durant tota la jornada. No hi va haver mai un ritme frenètic, ni un retallar els trams per poder arribar abans de l'abans, i això també ajuda molt a que gaudíssim d'allò més durant la sortida. L'Oriol tenia un comodí que li garantia l'èxit de l'aventura, com ho era la presència d'un tutor natiu, en Pere que dirigia amb guant de seda l'expedició. 


Portats sempre per en Pere al davant i l'Oriol tancant el grup al darrera va comportar de poder rodar relaxats des de l'inici fins el final, pel fet de no haver-hi la possibilitat de perdrens, millor dit de quedar minimitzat el risc de perdrens.


Entre corriols pedregosos, no de pedres que ens impossibilitaven el pas, si no que el terra eren lloses de pedra intermitents però constants per on nosaltres hi escalàvem per sobre, pistes de sauló relliscós de baixada. 


Caminem fins a on ja no hi ha pas per les bikes.


Sí pels nostres ulls, per poder gaudir d'un espai perfecte per a gaudir de les millors aventures de MTB.


Recons de somni, a punt per deixar-nos veure els miradors amb les seves vistes èpiques. 


Com castells, com pedres gegantines, formant espais de no diré llegendes, sí propers a ser-ho, els quilòmetres anaven caient un darrera de l'altre, això sí lentament. 


Però a falta de dues hores per posar punt i final a la sortida portàvem quaranta quilòmetres, dels seixanta tocats que finalment assoliríem.


L'espai singular, provocador de les millors sensacions. 


En Pere tenia clar que o faríem la ruta dels molins, o faríem la ruta dels molins. El grup prudent va deixar per a una altra ocasió fer quelcom prohíbit per a pares de família, oi que sí? 

Posant punt i final a la festa tornant pel camí romà, ell ho tenia clar, i la Reina i jo teníem clar que el què se'ns proposés ho havíem de portar a bon port, entre bones propostes sempre hi ha bones recepcions. 


El mot que definia a el nostre guia i la ruta proposada és, progressiu, pales verticals progressives, el Mortirolo no sé si anava dins d'aquesta definició, per sort no l'havíem de fer en la seva totalitat, el parcial fet però indicava que no, que àquest turó no estava dins del grup dels progressius, en cap cas, en cap cas. El mot en sí definia que el tram dels molins estava definit per unes pujades que a ritme pausat s'anaven fent sense un patiment extrem, així ho va exposar en Pere, i va ser exactament així.
Ruta memorable que passa pel poble a on descansa en pau l'escriptora Mercè Rodoreda, a Romanyà de la Selva. 


Abans però visitem espais de 2500 anys aC.


També gaudim del seu Dolmen megalític de la Cova d'en Daina. 


Aprofitem per refrescar-nos a la font del poble al casc antic, també per posar peu a la plaça de l'església, també en primer terme a la porta del cementiri, a on el lloc de repòs de l'escriptora és a una ubicació preferent pel què fa a visibilitat des d'on som. 


La presència d l'escriptora és molt present a Romanyà.


Fem camí cap als molins, oh yeaaaaaaaaah!


Endinsats a la ruta dels molins, visitem l'interior d'un dels edificis sense sostres, portats per un sender dels que fan adeptes al MTB. 


Una visió que et deixa aturat a centenars d'anys d'on som, sense veure cap detall i gaudint de tots ells.


Seguim ruta sense veure massa bé la direcció, sí que ho veiem quan en Pere s'atura a una pista, i de darrera d'uns matolls en treu dues garrafes de cinc litres d'aigua, com sona, com sona, i una bossa farcida de barretes energètiques. Encara restem atònits, gràcies Pere, moltes gràcies. Ens proveim d'aigua, ens alimentem via les barretes, i seguim ruta, entre molts somriures, ara encara més, ben alimentats, i després de beure sense limitacions tota l'aigua que hem sigut capaços de consumir i d'omplir els nostres bidons. 


El darrer tram un sender, el camí romà, aquest malauradament molt deteriorat, però el tram previ a aquest dels que et fan sentir que voles a dalt de la bike, per això més sentit aquest darrer tram més tècnic, més real, a on va ser un breu tram, però no per això menys emocionant, a on hi posem peu ara sí ara també, de fet l'únic de tota la sortida a on pedalar va ser l'excepció, i que per aquest motiu va composar la cirereta del pastís.

Una aventura més del programa del Trinxes, a on els protagonistes sense cap mena de dubte són els somriures provocats per les ganes de passar-ho d'allò més bé.

Una arribada a Sant Feliu memorable, un dinar farcit de constants propostes d'empatia, i a on brindar pels organitzadors, per la ruta i pels assistents va conformar el perquè de tot plegat.

Ara fins la propera, que certament no la tinc al cap, però que de ben segur serà punt i seguit de la viscuda a l'Ardenya.

Des del Mirador del Drac, dies de molt MTB.