Plats de 28, 32 i crec recordar 38, de titani el primer i els altres dos d'alumini, i cogs de titani a dues, i un de cromo, dels dos primers un és una joia, i no és una metàfora, aquest el porta la The Motivator )
Rodes, les tres porten diàmetres diferents, com sona, 26", 27,5", i 29", dues amb boixa específica single, DT240 i una Hope,
Frens no coincidents, XTR, XT, i R1.
Crankset, XTR les tres.
BB, XTR tots.
Pedals, XTR dues, i 520 la tercera.
Seient, dues amb Tune, i la darrera SLR 135 g. dos d'ells molt treballats, molt,
Pneumàtics, les tres la mateixa marca, Maxxis, i dues mateix model, i també d'ampla dues de coincidents, les mateixes a 2.35, Ikon, EXO, 3C, TR, i una tercera no, aquesta darrera va amb Ramble, una via nova des del 2018.
Manillars de titani les tres, Moots, totes amb reductors.
Direccions, King una, i Cane Creck les altres dues, una la 110, i l'altra no ho sé, va costar localitzar-la sent integrada.
Brides de seient Hope, Thomson, i PhilWood.
Porta bidons, tots King Cage, uns de titani, i els altres de ferro.
Potències, Thomson, Roox, i Syntace.
Llums, totes amb Sigma, i ara que torna a haver-hi Busters torna a ser la marca de casa quan parlem d'aquest component.
Bosses portaeines, i bosses de la pipa de direcció, totes elles Deuter.
Després de sortir amb les tres bikes, aquests darrers tres dies, dues anaven baixes de tija, la Lynskey ara no, les altres dues sí, curiós perquè no són components que mogui per cap motiu, la Lynskey que és la que ha anat sortint des del 2019 quasi sempre tot i que de manera molt intermitent, esporàdica, també he tingut que anar pujant la tija d'aquesta, sobretot perquè si bé perdre la forma, la que tenia, a dalt de la bike és difícil d'acceptar, cert, però per altra banda ha sigut molt positiu perquè la meva flexibilitat ha millorat de manera inversa a la pèrdua de forma. He de pensar que per aquest motiu la tija no para de quedar baixa, que bé que d'entrada sigui per aquest motiu. La base de la pèrdua de l'elasticitat, una preparació el 2017 i el 2018 d'una extrema intensitat, molt atractiva també, diria fins i tot quasi adictiva, interessant però en cap cas ara passats els anys ho valoro com a positiu, i adonar-nos després dels podis del 2018 que les horroroses sensacions a la nit d'aquella edició a Finale eren un indicador clar que quelcom no estàvem fent bé, ens hauria ajudat a Fort William aquell mateix any, a on a ben entrada la nit la situació es va repetir encara de forma més extrema. No passa res, o sí i cal centrar-se en valorar positivament on som avui ))
A Montsoriu, és a on érem avui vull dir, unes noves protagonistes, les Trabuco ho han impulsat, i tant )))
MTB, MTB, MTB.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada