Exciting times.


The ideas, thoughts and actions in life are just like riding Skyline at Storm-Lo: find the flow and enjoy the ride!

SingleSpyder.

divendres, d’octubre 11, 2013

World Solo 24 hour Mountain Bike Championships

L'ordre dels australians, l'organització és molt diferent, nosaltres venim de tres edicions de Finale, I Love Italy. 


Hem recollit els dorsals, un pas necessari, un pas esperat. 


Veure el nostre nom, la nostra bandera al costat d'altres un honor. 


OMG, OMG, OMG. 


Hem seguit el protocol pel què fa a presents per a l'organització. 


Feina ben feta, amb temps certament. 


Després hem marxat a comprar el aliments de les 24 hores.


Després dinar, i tsnt que sí, i tant que sí.


Energia per a unes properes 24 hores de MTB.


Ara però som a Austràlia, i tot és molt diferent. 


El Oficial Rider Brief no té res a veure amb el de Finale, no el fan dues hores abans de la cursa, si no un dia abans. 


Ara riem molt, després de marxar de Stormlo un cop tot a punt, estem fent una bona cervesa. Anem molt tranquils, la Bec i en Phil s'encarreguen absolutament de tot, de tot. 


En Phil no para mai, OMG, OMG, OMG. Què té aquest australià que el fa ser com un àngel, i la Bec què l'envolta que la fa màgica per a nosaltres?

Josep ens faltes tu, demà tindrem amics australians a la carpa, avui estan fent pastissos per les 24 hores, omg, omg, omg

La nit de les 24 hores serà una festa, de MTB, de MTB, perquè de caminar bé, no pararem, perseguirem voltes ara sí ara també. I si no, tindrem l'opció de festa entre amics australians a la carpa. 

De fet ara a hores de l'inici de les 24 hores  ja estem d'absoluta festa de 24 hoes SOLO. 

Trinxes, esteu amb nosaltres, mtb, mtb, mtb. 

Esteve fa una estona en Guillem començava el Matathon, sort, sort, sort. 

Dies de Single Speed.


Hem sopat, i hem tingut sorpreses. 


Dies de Single Speed.


Som a casa de dos pilars del Single Speed D'Austràlia, genets de Drac a les antípodes. 


Jornades per a la posteritat, de quatre genets de Drac des del tercer Mirador. 

dijous, d’octubre 10, 2013

World Solo 24 hour Mountain Bike Championships

A la vida si has de decidir entre gaudir de bones sensacions, o mantenir el tram de normalitat a on creus que estàs establert des de fa temps, és que ja ets a un bon tram. 

Són tres quarts de cinc del matí a Canberra. 

Els darrers dos dies, després de l'anada a Stormlo, han sigut un doll d'experimentar noves sensacions,  bones sensacions. 


Ahir, va ser un dia especial, molt especial, pel fet d'anar a la costa del Pacífic. La Bec, la Betty, i en Bob vàren comartir junts les aigues de l'oceà Pacífic. 


Quan ets a la illa més gran del món, i veus l'oceà més gran del món, quan tens els peus dins de l'espai marí,  i a sobre de l'illa terrestre més grans del planeta, quan hi ets amb qui hi vols ser, quan hi ets amb qui t'hi vol, aquest és un bon moment. 


Totes les preguntes poden tenir respostes, diferents respostes, moltes però no les requereixen. 


El millor espai és aquell que lluny de ser defensat, és aquell d'on ha marxat tothom un cop ja no hi quedava res, i que en ser-hi ets sents d'allò més bé, perquè de coincidir aquests dos aspectes, pots arribar fins i tot gaudir dels millors instants. 


Ahir va ser un dia copçador, certament, certament. 


Després de ser a on la Bec és, res tornarà a on era, i això no implica cap canvi, no indica cap nova direcció. 

A un moment donat vàrem desfer el camí fet, i les coses vàren semblar tornar a una intensa i constatada normalitat. 


Una arribada pausada a Canberra,  plena de sensacions, i seguida d'instants cotidiants va esmentar en veu baixa que la nostra presència no és res més que una arribada per deixar fer. 


Un sopar entre persones, la marca d'aquests dies, a on no sé com, o sí, va ser la suma final a una jornada plena, molt plena. 

D'aquí a uns estona entrem a territori 24 hores, som 36 bikers Single Speed al mundial d'aquest any, i cal preparar l'escenari per poder gaudir de disputar el mundial 24 hores SOLO a Austràlia de demà. 

Ara cal obrir la porta a tots els automatismes que portem agafats de la mà per a participar a les úniques curses que disputem, les de 24 hores SOLO. 

MTB, MTB, MTB. 


Fem un cafè?

World Solo 24 hour Mountain Bike Championships

Un dia molt diferent certament. 


El paradís té molts instants per ser, oi que sí. 


Ara cal descansar, i demà cal ja anar al circuït a buscar els dorsals. 


Dies de molt de Sigle Speed.

Miraré de preparar la crònica d'avui, mtb, mtb, mtb. 

dimecres, d’octubre 09, 2013

WEMBO 2013 - Catalans en casa

I realise that I have been a bit slack, sitting back and watching all the amazing posts from Bob, who is currently sleeping a couple of metres away on our sofa...again! Looking back over the photos I have taken the last few days, it's time I shared the beauty of the smiles on the faces of Betty and Bob during their first ride on Australian soil.



Here we are doing our first 100m together, getting used to riding on the left hand side of the road.


At "Stormlo", Phil led the way up the main climb, closely followed by two enormous smiles:



And the smiles just got bigger and bigger as we got to the top and enjoyed the views of Canberra.



By the end of our first ride the emotion levels were very high. Is this real? Are we really doing this? Am I asleep, or am I sharing some of my favourite trails with two very special friends?



I think the koalas on the handlebars are proof that this is really happening.


What is more, these guys are even funnier, more lovable and special than I had realised.

I don't have any photos to show for the hours we have spent talking, and to tell the truth, I don't have the words to properly express everything that we have discussed and shared. There are moments when I think it is much more important to sit and talk with Bob and Betty than to ride with them, but then the time riding gives us time to digest our discussions (and the beer and ice cream) and once again we have the mental energy to discuss some very big ideas. More than what it is to be Australian or Catalan. Rather, what it is to be human. Clar que yes!

One of the most interesting things for me, apart from the great honour and privilege it is to open our house and our hearts to these two amazing people and all the stories of their great country, is how natural it all feels. It is as if they are "en casa", and this makes me and Phil all the happier!

OH YEAAAAAAAH!

















WEMBO 2013 - Catalans en casa

I realise that I have been a bit slack, sitting back and watching all the amazing posts from Bob, who is currently sleeping a couple of metres away on our sofa...again! Looking back over the photos I have taken the last few days, it's time I shared the beauty of the smiles on the faces of Betty and Bob during their first ride on Australian soil.



Here we are doing our first 100m together, getting used to riding on the left hand side of the road.


At "Stormlo", Phil led the way up the main climb, closely followed by two enormous smiles:



And the smiles just got bigger and bigger as we got to the top and enjoyed the views of Canberra.



By the end of our first ride the emotion levels were very high. Is this real? Are we really doing this? Am I asleep, or am I sharing some of my favourite trails with two very special friends?



I think the koalas on the handlebars are proof that this is really happening.


What is more, these guys are even funnier, more lovable and special than I had realised.

I don't have any photos to show for the hours we have spent talking, and to tell the truth, I don't have the words to properly express everything that we have discussed and shared. There are moments when I think it is much more important to sit and talk with Bob and Betty than to ride with them, but then the time riding gives us time to digest our discussions (and the beer and ice cream) and once again we have the mental energy to discuss some very big ideas. More than what it is to be Australian or Catalan. Rather, what it is to be human. Clar que yes!

One of the most interesting things for me, apart from the great honour and privilege it is to open our house and our hearts to these two amazing people and all the stories of their great country, is how natural it all feels. It is as if they are "en casa", and this makes me and Phil all the happier!

OH YEAAAAAAAH!

















Firts Class



MTB, MTB, MTB.

Spaceframe

Jones_Side.jpg

MTB, MTB, MTB.

I el fons de la imatge, un somni de bike, i un fons d'imatge sensacional.

dimarts, d’octubre 08, 2013

World Solo 24 hour Mountain Bike Championships

Són dos quarts de cinc de la matinada a Canberra, avui m'he despertat mitja hora abans que ahir. 

El fet és que després de la darrera aportació d'ahir vaig quedar totalment, però totalment KO. Assegut a la cadira de la taula a on dinem. 


La Betty no ha dormit en tota la nit, com sona, veurem a on ens porta aquest gir, vull dir, ser a Canberra respecte a SV és fer un gir de 180° i val el mot gir per capgitar tot i cada un dels detalls que marquen una jornada, tots, pensaments, sensacions, visions, entre molts aspectes, i pel qué fa a aspectes físics, un canvi matabòlic important, entre molts respondables d'aquest crec que un és el canvi horari, certament, i un segon responsable, és l'humitat, molt i molt més baixa a Canberra, tant que la sensació és la d'una lleugera cremor a les fosses nassals, que es tradueix amb un trencament de petites venes d'aquestes. També podria ser una lleugera alèrgia, no ho sé. De fet si els únics canvis són aquests quadi puc dir que no hi canvis significatius. 

Miraré d'exposar-vos la jornada de bike d'ahir. 

Des de les cinc del matí, el primer pas a fer va ser la necessitat de compartir amb vosaltres un sentir molt intens sense adonar-me de la dimensió real d'aquest fins a una explosió extraordinaria de joia, d'alegria, de goig. 


Aquest va marcar l'arrancada de la jornada amb llargues i pausades converses amb la Bec, la Betty , i en Bob. 


Va arribar un punt a les onze tocades a on  els tres vàrem coincidir amb que era hora  de fer camí cap a Stormlo, el dia abans a la tarda ja hi havíem rodat, però un anàlisi més detallat per part de la Bec li va fer pensar que el circuït definitiu presentava un canvi a la segona part d'aquest, segona part original que tampic havíem fet el dia abans. 

Un cop sortir de casa ahir el sentiment, la sensació era un altre cop idèntic al de la jornada anterior, desbordats, aclaparats, manifestant-se aquestes sensacions en un silenci absolut mentre ens dirigim cap al circuït. 

Com a nota carinyosa, ahir vaig posar-me les Bont, les vaig notar emocionades també, segur. 

La Bec entent perfectament aquest silenci, no fa falta dir-nos res, us entenc perfectament.  

Ser a on som ho vívim per una banda amb molta normalitat, és com si nosaltres fóssim originàriament d'aquí i ara passada més de mitja vida, estadísticament, i ara tornéssim a casa.

La Bec ens va dir, si mai heu de marxar de Catalunya m'agradaria que triessiu venir a viure a aquí

Crec que en el fons dels nostres dos petits grans cors necessitàvem escoltar paraules tan belles. 


Un cop al circuït vàrem repetir el tram que havíem fet el dia abans, que consistia en un recorregut corrioler d'escalada de tres pams ple de girs de quasi 360° a on lentament vas escalant cap al punt més alt del turó, i a on cada gir està sempre molt ben peraltat de forma que hi pots entrar pedalant a molta velocitat sempre. De fet és un Kilfinane sense arbres, desaparaguts aquests pels darrers incendis. Després d'escalar gaudint de valent, les pendents són exigents però no et porten mai a entrar a la zona vermella, entrem a una baixada també plena de girs peraltats pensats per no deixar de gaudir durant tota l'estona a dalt de la bike.


Un cop fet aquest primer tram molt més segurs a dalt de la bike en aquesta segona ocasió, entrem al segon tram, aquest per primera vegada, i les característiques són idèntiques al primer tram pel què fa a diversió. 

La sensació és de premi a la decisió de venir de tan lluny, és un circuït que ens abraça amb força, i a on no vàrem deixar de dir en veu clara, que bé, que bé, que bé, OMG, OMG, OMG. 


Si al cel no ha de ser així no tindria sentit que existis. I no és una frase meva. 

El dia pel què fa a temperatures senzillament perfecte. 

Després de fer aquest sensacional volta al circuït ja no en fem cap més, no som de rodar ara sí ara també a les prèvies a la cursa. Som del pensament que de fer-ho cada volta sencera serà una volta menys que farem al dia de la cursa. 

La Betty memoritza cada tram, jo no, jo tasto únicament grips. 

La Bec decideix que es moment de presentar-nos la seva estimada Canberra, i per tant seguidament marxem de Stormlo a Canberra. 


Hi anem per un laberint de carrils bici, fins al mateix centre de la ciutat. Canberra fa ara 100 anys, és el centenari de la ciutat, un gran any. És una ciutat nova, i molt ben planificicada grans avingudes, carrils bici sempre, voreres tan amples com els mateixos carrers, fins i tot més, i excepte el centre la resta són edificis baixos. Els edificis són tots com si no tinguessin més de cinc anys. 

Vaig a dormir una estona i seguiiré després. 

He dormit tres hores més. 

Ara són les vuit del matí a Canberra. Aquesta ciutat t'enfila a un graó especial a on veus les coses diferents, d'un altre color, a on no hi ha grisos com els que ens envolten a casa. 

Josep aquí la vida té color i persegueix i  persegueix el color, el gris el tenen quan el monent coincideix amb aques to


Anem directes a un espai càlid de llum càlida, amb la Bec, que constantment acull tendresa i amabilitat vers a nosaltres dos. 


Una fusta de bon menjar i tres cerveses molt suaus aterren a la nostra taula. 
 

Aquestes, com les cadires i tot el local és d'una costrucció acollidora, un color de fulles de faig a la tardor em diu, t'esperàvem, us esperàvem. 

Passada una estona arriba en Phil amb la seva Fargo, OMG. 

Amb ell compartim una cervesa, i ens dirigim a un segon lloc totalment diferent del primer, hi anem per uns espais idèntics com a l'arribada de Canberra, a on tens la snsació decser a Central Park, amb la diferència que Canberra tota ella és un pulmó verd. 


Cervesa, la meitat negra, i pizzes, tanquen el tram de menjars a la ciutat, riem, riem i riem entre converses ara sí d'estratègia de carrera. I com sempre jo dic el com i de quina manera gestionarem la cursa. 


Com gaudim del moment, OMG, OMG, OMG.


És el meu segon mundial, al primer, un primer lloc, un segon, un tercer, i un quart, el meu, dels catalans al mundial l, diuen que jo dic com atacarem aquest segon mundial. 


Relaxats, compartin l'instant que convida quasi a abraçar-nos entre el quatre, mtb, mtb, mtb


Es fa fosc i el capità Phil decideix que cal fer camí cap a casa. 

Un cop a casa tot és confús, entro a un túnel de fatiga, el dia ha sumat tantes emocions que el meu fusible ha saltat. 

Descanso al butacó dels avis de la Bec, ells em posa els peus a una petita cadira, i dormo profundament, quan obro el ulls estan el tres al meu costat al menjador, en silenci, compartint junts el moment. 

MTB, MTB, MTB.