A Singular Single Speed Steed

This week saw me delivering artefacts from the excavation of a nineteenth century hut to the local museum in Queanbeyan. Inside the museum I found this gem of a bike!

It is of course a single speed, I think it might even be a fixie ;)

And here a proud cavaller atop his steed.

And my mind is swimming with possibities for a more mythical version of this bike with wings, and flames erupting from its mouth.

You see, the cross over in imagery between bikes and horses and Dracs goes back to the very origins of bikes. It is part of our shared cyclist cosmology.

And the mountain is calling me...or perhaps it is the Drac inside the mountain, or perhaps it is the Drac inside me. 

Oh yeah!!!

Més de quatre estrelles

Bike radar, i ja són.



Dies de molt de MTB.

Peus calents, cos calent, cap calent,  i fins i tot podríem deixar de passar fred a les mans, i tant que sí, i tant que sí.Aquest és l'objectiu, bé jo tinc les MX140 de Lake i em van senzillament perfectes, manca, mancava la proposta per a la Betty, ja no, ja no.

He mirat Lake, he mirat 45North, he mirat Mavic, he mirat NW, he mirat SIDI, he mirat Gaerne, he mirat Diadora, ara per ara som a tram Shimano, pel què fa a opció del calçat d'hivern de MTB.

Reflexions de Single Speed

Les que no deixem de fer ara sí ara també.

Vespre de dijous. 

Ahir al vespre una anada a Mataró per a cercar graons de l'escala de pujada a la nova Nau Insígnia.

La temperatura de 14ºC en cap cas coincidia amb la sensació de fred, si bé passats els primers minuts la Lite no va ser necessària, l'equipament estrictament de tardor sí però.

Tresors.

A la tornada després de recollir els dos petits tresors, una Nau Insígnia ha de guardar tresors certament, la sensació de fred ja va ser per a mi intensa, amb la Lite a sobre de la Intermediate, i les mans abrigades amb guants d'estiu lluny del meu cos, vull dir sense tacte, un cop a Caldetes escalant per la riera direcció a Milans del Bosch ja em vaig anar recuperant parcialment, i un cop a casa l'aigua calenta de la dutxa em va recordar que havia agafat un xic de fred a les mans.

No hem estat atents a l'arribada del fred, sí a l'arribada d'aquesta estació d'arrancada tan càlida. Motivat per les darreres converses entre en Josep i la Betty sobre el canvi de temperatures amb baixades de fins a 6ºC previstes per avui, sobre l'arribada de la pluja prevista per demà a la tarda, aquests dos escenaris han provocat dues respostes, la sortida d'ahir al vespre a buscar els dos tresors de la Nau Insignia, no per a ella, certament, i l'arribada a casa de més equipaments principals per mirar de millorar les condicions de fred a dalt de la bike.

Un cinc estrelles Bike Radar ve cap a casa, mtb, mtb, mtb.

Curiós que després de la jornada de bike de dissabte amb els Trinxes a Arbúcies no vaig reaccionar a principis de setmana fent aquest pas d'incorporar un nou equipament dels de pes per millorar les prestacions en condicions de 3ºC, i ara per l'exposició a casa del proper canvi de temps dels darrers dos dies, seguidament ahir a les set del matí ja estava decidint quin equipament vindria cap a casa, i minuts després ja tenia la confirmació de la compra.

El fred darrerament marca el com, vull dir, motivats més que mai a sortir aquesta tardor, i aquest proper hivern, però també molt decidits a millorar els ja de per si bons equips d'hivern que tenim. Irlanda fa dos anys ja va ser motiu de la nostra visita per anar a cercar els millors equipaments per l'hivern, les botes Lake MX140, les jaquestes Mavic i Pearl Izumi, els pantalons Pearl Izumi i Endura, els tapa caps Assos, les tèrmiques Endura de Merino, tots van ser equipaments d'aquell viatge, ara seguim en aquest tram, fer un pas més per aconseguir millorar les condicions tèrmiques a dalt de la bike. Cal pensar que no parlem de sortir en bike, que ja implica una certa velocitat, si no de Vols de Drac a on mentre els fas no vols recordar res més que el gaudir del pas entre corriols, en cap cas de les condicions de temperatura.

Ahir el pas pel Passeig dels Anglesos, singular, solitari, a on ja és evident que el fred s'imposa per la sensació de del dia després, rodar escalant sols cap a Milans et dóna l'escala proporcionada a on estem instal·lats ara, lluny queda les aglomeracions de fa unes setmanes, a on era perillós fins i tot passar en bike per on passem ara, per la massiva presència d'autos a munt i a vall. Aprofitàvem tots les darreres ventades calentes d'una recent marxa de l'estació de l'estiu que encara marcava el ritme de l'arrancada de la tardor.

Arxiu.

Ara, ahir quan la nit ja manava, quan les Fades de la foscor ja havien intuït la marxa dels cavallers de la llum, una entrada triomfal dels Destructors de Murs va obrir el pas a un fred intens, certament, certament. Aquest encara ara resta amb mi, i tant que sí, ben arrapat, ben arrapat, i ja puc cercar millors equipaments que mentre estiguem a on estiguem aquest no deixarà d'esgarrapar fins i tot per evitar de marxar, i no és una metàfora, porto des de l'hora de dinar amb fred al cos, de fet encara tinc el fred de Santa Fe ben arrapat, com sona, com sona, el què passa també, que certes sensacions sense entendre-les del tot, sense voler si han de fer-te companyia, les vols, i entre Fades i cavallers, ara amb aquest fred  ben arrapat té també les seves connotacions positives, com ho és el fet que darrerament no tinc dolor a les mans, si pèrdua de tacte dels dits agafat al manillar, i una pèrdua de mobilitat de les articulacions dels canells, proper tram marxa definitiva d'aquestes sensacions?

Un cop passades les hores continuo amb aquesta aportació iniciada a primera hora del matí, i re iniciada ara a la tarda vespre, hauríem d'haver, com ahir, sortit a pedalar, però un fred intens pel què fa a en Bob,  m'ha deixat sense ganes de portar-ho a terme, i no en tinc ni un sol dubte, avui no em toca pedalar.

Demà serà un altre dia, i tot i que és una evidència, quan hi siguem ja decidirem, i podria ser que de ser no fos pedalar el què decidim.

Aquest matí ha arribat el mallot de màniga curta Pearl Izumi Elite, que serà equipament de conjunt de la jaqueta Fusion AS, en substitució de la tèrmica Rapha sense mànigues, pel fet que la Elite incorpora les bosses del darrera necessàries per a mi, i que la Fusion no disposa.

Ara a esperar l'arribada de l'actor principal pel què fa a equipament d'hivern, i també l'equipament principal d'uns dels actors importants pel què fa a CX, sense practicar-ne, sense practicar-ne.

Encara tenim d'altres equipaments d'hivern per acabar de rematar, vull dir que han de venir cap a casa, i que de ser ja us els aniré esmentant al Blog.

Dies de molt de Single Speed des del Mirador del Drac.

Els tresors. 

Tresors per guardar a la Nau Insígnia.

MTB, MTB, MTB.

Existeix el paradís

Ser del Montseny, haver viscut quatre cops deu anys a peus del Montseny et fa ser de, sense cap mena de dubte, a mi, a mi. Ara entra la llum al Mirador del Drac, és una claror càlida, que escalfa l'esquelet d'acer dels nostres dos Dracs, instant d'hores que em porta a reflexionar, certament, certament, un acer fred forjat amb l'escalfor roent de les flames. 

Castellets, protagonistes de somnis.

La imatge de l'escalada per Garolera és per a mi marca de la casa, de casa meva, ara el centre gira des de SV, des del Maresme més càlid, certament, però les anades al Vallès Oriental són, i seran, certament. Aquest fet fa que les estades més càlides des del Mirador del Drac, tinguin un bon Far al Montseny, el Far entre Fars si parlem dels meus origens.

Dies de MTB.

Minuts i hora de dinar, de mentre dins de la calidesa de la imatge, per favor, per favor, per favor.

Dracs entre bastions

Rodar pel Maresme, rodar pel Vallès Oriental, amb les dues Single Speed té tota la seva raó de ser, i tant que sí, com també el fet que ara també rodem pel territori de la Bec i en Phil.

Storm.

De fet la darrera intervenció de la Bec des d'Austràlia així ho exposa, vull dir que hi sortim, tant a les imatges com també als textes. 

Lo.

És de tal naturalitat aquesta incorporació d'entorns familiars de casa indiferentment de la distància entre ells que un cop a Canberra no vaig tenir mai la sensació, per una banda d'haver arribat, ni tampoc la de marxar, sí la de, que bé que ens ho passarem. Com a casa, que quan sortim a una aventura la barrera és únicament el temps, el temps total que podrem seguir pedalant, res més, de ser el pensament únicament va en aquesta direcció. Tornant el pensament és de molta serenor, de moltes satisfaccions mentre vívim l'aventura, res més. 

Noves propostes a Garolera.

Ara un dels punts més presents és el de la temperatura, primavera i tardor manen aquesta conversa de temperatures. En funció de la variació d'aquestes equipar-se passa a ser un exercici divertit. 

Quan el fred s'imposa al mig dia cerquem anar a ponent.

Millor quan parlem d'equipaments ser a l'estiu o a l'hivern, els equips són uns de concrets. Ara no, ara cal ser molt prudent, i mirar d'encertar com haurem d'equipar-nos per no passar fred ni calor a la mateixa sortida. 

Repòs de Dracs.

Els trams quan saps quins són porten sempre el mateix pa a sota del braç, a data d'avui, no m'agraden les sorpreses. 

Escalant Garolera.

Uns colors propis de cada estació, ara els de la tardor fan que la sortida sigui memorable. Veus que tornes a ser a aquest punt de la ruta, saps que tindrà un final el poder ser-hi, no quan, certament, però veus el color, veus la intensitat del moment i un sol pensament et ve al cap, que bé ser aquí, que bé ser-hi. Moltes són les aventures que hem de compartir, i les estem preparant, i les estem prepaprant, i tant que sí, i tant que sí. Perseguir les bones sensacions, fita de genets de Drac, fita dels entorns Single Speed de casa, compartir-les el millor desig amb diferència. 

Direcció al poble del Montseny.

Uns espais, els meus, com ho són els de Sant Marçal impliquen Vols majestuosos, i són timó de cap a on hem de dirigir l'aventura amb els nostres Dracs.

Atacant la tornada.

Un destí,  com els d'aquestes darreres sortides, els corriols de casa de la Bec i en Phil, i per aquest motiu la sensació de ser a casa quan la Bec fa una intervenció, OMG, OMG, OMG, perquè a casa s'hi està molt bé, molt. 

Descansen els Dracs, descansem nosaltres, estem mirant, estic mirant, gaudint d'un tram a on hem decidit, hem pres decisions que són portal d'arrancada del vell tram de les belles sensacions, mtb, mtb, mtb.

Incidències, tres, dos petits xocs a girs de Santa Margarida pels canells glaçats, i un xoc frontal a Sant Celoni amb el mobiliari urbà, de la Betty no pels canells sí pel fred de Santa Fe. 

Coincidències, cap, la sortida amb els Trinxes és, no és una coincidència. 

Eines, totes. 

Aigua, un bidó de litre, un Cacaolat calent a Santa Fe, a Sant Celoni al segon pas una cola i mitja. Menjar, plàtan a Collsacreu, mig entrepà a Arbúcies, fruits secs escalant la Garolera, mig entrepà a Santa Fe, mig pollastre a Sant Celoni, i també pa. 

Equipats MIX estiu-hivern-tardor. Com sona. Això sí, jo sempre amb la Fusion de Gore. 

Temperatures, entre els 10-15°C del Maresme, els 6-15°C del Vallès. 

Quilòmetres per sobre dels 100, desnivell per sobre dels 2.000 m. segur. 

Des del Mirador del Drac, dies de molt Single Speed.

Darrers quilòmetres.

Perquè tenim Miradors, perquè tenim Fars, perquè tenim genets, perquè tenim Dracs, perquè cavallers de la llum, Fades de la foscor, destructors de murs, dames, per tenir-los tenim aventures, grans aventures Single Speed. 

A les portes de disposar de la Nau Insignia, que de ser, seguirà com a motor dels Vols entre continents, entre Vols del Vell Continent, i tant, i tant. 

Quina porta hem obert quan hem mirat a casa, una porta a l'infinit, OMG, OMG, OMG. 

Qui ens havia de dir que el Vol era la porta d'entrada a un nou continent, mtb, mtb, mtb, que ara mentre escric el pensament seria el què us exposo. 

MTB, MTB, MTB. 

Arenys de Mar, dilluns dinant.

Mentre dinava dilluns, pensava, quin plaer llegir les aportacions del Blog.

Arenys de Munt, avui.

Mentre dinava avui, pensava en aquesta aportació, en el contingut d'aquesta, bones pensades, millors exposicions, pel to, pel to. 

Clar que yes. 

Després del Gran Vol d'Austràlia

Després de la crònica de la Bec, restar aturat pel què fa a intervencions al Blog, em fa reflexionar molt, la seva aportació és a casa motiu de molt bones sensacions, i aquestes ens porten a visualitzar diferents preses de decisions pel què fa a aportacions al Blog, tant per nombre com per tipus.

Que fa dos dies que la Wembo 2013 exposada per la Bec és el pilar del Blog té tot el seu sentit, de sentits n'hi ha molts i diversos, sí, que sigui així està dins d'aquest grup de sentits tan diferents.

Arenys de Mar. 

La porta a noves intervencions és oberta, la porta oberta d'Austràlia però és molt gran. 

Montseny Trinxa dissabte. 

Dit això, si bé les bikes són l'eix entre d'altres pocs, les dues bikes Single Speed, la millora de les seves prestacions, motivades aquestes per l'experiència de Canberra, també ho és què després,  passats els dies no hem fet caminar cap de les propostes, però és que ni una, ni el Belt Drive de la Longtboard, ni les rodes i frens de la The Motivator.

Directes cap el poble del Montseny. . 

El perquè no deixem de mirar-ho, però tampoc deixem de deixar-ho aturat té la seva curiositat, vist després de passar dies i dies mirant, ahir mateix vaig fer un repàs de les propostes, ja no de les fetes al seu dia al Blog, si no de components encara més evolucionats, el criteri de selecció vull dir, per finalment traduir-se en compra d'equipaments de bike, com? sí, sí, Pearl izumi un dels dos protagonistes, el segon, o primer ja queda per quan el portem mentre pedalem, que serà el moment de ser presentat a The Great Escape MTB.

Jo les compres d'equipament d'estiu les faig ara, i les d'hivern a la primavera-estiu. No totes, n'hi ha de principals que venen a l'estació en curs, però en la seva majoria van a des temps de l'estació .I de fet aquestes, les arribades d'equipaments van molt lligades a l'experiència dels equipaments utilitzats acabada l'estació, per posar un exemple, la Fusion AS de Gore, ha funcionat molt bé, és la meva jaqueta número u, però he de fer venir la propera amb algunes petites millores respecte a aquesta, mínimes, i mentre no tinc la possibilitat que la possible nova jaqueta presenti aquestes millores, de mentre la Fusion d'ara serà la jaqueta d'hivern, ara per ara cap més. I tots els equipaments venen seguint aquest criteri, sense anar més lluny les meves Elite de Pearl Izumi, ho són en plural, perquè amb menys de tres no puc sortir cada dia,  i perquè la primera va funcionar bé.

Ara.

Fem un cafè?

Garolera. 

I mentre vaig preparant la crònica de les darreres sortides. 

Dies de molt Single Speed. 

El darrer Vol

Amb una arrancada de dia com aquesta, ja veus que és bon moment per preparar ls crònica de les  sortides dels darrers dies.

Dies de molt de MTB.

La vaig a preparar, no diré, fem un cafè, els dos de primera hora ja han caigut, però sí que vaig a fer una cafetera, i un cop a punt ja us ho proposaré, clar que yes. 

MTB, MTB, MTB. 

WEMBO 2013: Australian Perspective - Part 2

I don't think I have ever been so relaxed before a 24 hour race than I was before WEMBO 2013. Perhaps it was the lack of self imposed pressure to perform. Perhaps it was because I had been so busy having a good time with Betty and Bob that I didn't have a chance to stress. Maybe it was that day trip to the coast on the Thursday, or more likely, all of the above.

We has attended the rider briefing on the Friday arvo and were generally amused by how serious most of the racers were. Not to mention the fact that there were so many Aussies. It really did have the feel of an Aussie national series race. While various members of the 'Elite' group worried about feeding rules and the legality of earpieces while riding, we were thinking more about what beer we would drink with dinner (it was of course our WEMBO Edition Pacifica Galactica, a mid-strength red ale with plenty of hops...drank the last of the keg last week).

Us estimem!

A nervous excitement definitely started to build that afternoon as we charged lights, packed food, made up drink bottles and did last minute checks to the bikes: yep, two wheels, one gear, squeaky horn, functioning brakes. God damn I love single speeding!!!

Storm-Lo at night

That night, Phil threw together a great simple pasta meal for us, I pulled out the magic chocolate with popping candy, and it was time to sit back and listen to Bob's coaching session.

Funny thing here, I'm a pretty head strong and stubborn individual that likes doing things my way. I'm always keen to learn, but sometimes I can be slow to adopt a different way of doing things. Given that I've done something like eight 24 hour solo races, it might seem strange that I was taking a coaching lesson from someone who has done about half that number. Nothing strange at all though, it was the perfect storm with me so relaxed that I was ready to try a different approach. I'd spent the whole week thinking in Castellano and trying to learn Català, so my brain was thoroughly ready to take on a Catalan approach to racing en canvi de the Aussie way.

Betty and Bob showing us how it's done.

Bob's approach to 24 hour racing is more a philosophy of riding than a race tactic, something that really appealed to me. I'm not going to go into the details, suffice to say that it was all about staying focused, riding your own race and ending strongly.

Soaking up Bob's philosophy with Bob on my tail.

The one bit I will share here in a little more detail is the idea of visualising how you want the race to play out. Not visualising the result on the podium, but visualising how you want to be feeling, coping, experiencing and just as importantly, visualising how your mates are going to be. The idea being that if things are panning out how you visualised, molt bee, if not, then you have to change something. Maybe it means riding slower, maybe it means riding smarter, maybe it means eating more (or less), maybe it means drinking more. The trick is working it out and fixing it.

Betty, Phil & Bob doing a congo line.

The other component of this was accepting that there will be a time, probably in the early hours of the morning, when things will feel terrible and part of you will want to throw in the towel. Instead of dreading this moment and letting it rule you, welcome it, accept it as natural, take some time to ease off and find your rhythm again, then "return to normal", whatever that might be.

Threading the needle at the top of Echidna Gap with Phil on my tail.

I guess it is like embracing the flow of 24 hour racing. It's the obstacle on that flowy track that you have to absorb and move with, because if you fight it, it will throw your rhythm and enjoyment all together and you will lose the flow. 

Being on a fully rigid bike, this is vitally important both metaphorically and literally!

The philosophy of racing aside, Bob also had a very accurate prediction of how many kms would be necessary to make the podium and a prediction of how many the winner would probably do. Needless to say, he was pretty well spot on.

What goes on in this man's head? I am privileged enough to have been given a few insights and I live in awe.

The morning of the race we had a relaxed breakfast of banana bread toast, fruit and coffee. Loaded up Henry with all the gear and were out at Storml-Lo setting up our site by about 9.30.

How many Catalans does it take to reach the same height as an Aussie?

Sandwiches and fruit were prepped, other food items organised, lights laid out ready to go, broccoli and custard (the race nutrition of 24 hour champions) was set, and the flag was flying!

The secret ingredient.

Before we knew it we were suiting up in Freedom and last minute checks of cleats were being done.

Oh Yeah!

At the start line I did the same thing I had at Finale in 2012, hung at the back with Betty and Bob. Funny thing is, last year I was hanging out with strangers and at the back because my legs were rooted. This year I was hanging out with friends and at the back because Betty and I wanted to let everyone go so we could do the lap calmly together. The plan was to ride together until the top of the mountain, at which point we would each start riding at our own rhythm.

The serious end of the field ;-)

What a beautiful girl! We miss you Betty!!

I'd never started a race so calmly and relaxed, nor had I ever felt so content. By time I hit the downhills I was pinning the corners and letting the flow takeover. My energy levels were high and I actually wondered if I was taking things too easy? Nevertheless I continued riding well within my limits and had the great pleasure of riding partial laps with Betty, Bob and Phil during those early hours as we all tended to meet up back in transition as we took things nice and leisurely during the hot afternoon.

Phil doing his thing, everything going perfectly.

Around us the race for the overall lead in Elite had started hotly. My good friend Don McEdald (aka Ed McDonald) had gone out hard, knowing he didn't have the fitness to win but that he had enough to make the other guys hurt for a few hours. By all accounts he even had Mr English worried! Twice the Don lapped me while he led the race and my heart swelled with pride for him. It also filled me with a tad too much enthusiasm for speed.

Afternoon tea?

I had one small wake up call after the Don's second pass, when I decided to start hassling a mate on his dual suspension single speed, which saw me leave the trail momentarily and lose some skin on my arm, but other than that it all went seamlessly! Come the evening, as many riders on the trail started to complain of fatigue and how many hours were left, I was still feeling fresh and almost felt like crying when I realised the race was already over a third done.

Night falls on Storm-Lo.

The night is my favourite part of 24 hour racing. The pace slows a little and the mystery and beauty of the event settles in. There is a strange sense of reverence in transition as you pass through in the middle of the night. There is also a sobering realisation that some of your comrades have hung up their bikes for the night, beaten by one thing or another.

Making the most of the night.

Most of the dark hours passed without a problem, but come the pre dawn hours my lower intestines decided to cause some fun with a small case of the "squirts". I didn't really think much of it as I stopped to use the facilities, but the next lap saw me exhausted and sleepy! The sleepiness was something new for me and while I tried to treat it like any other low moment of the night, the more I eased off the sleepier I got.

The ghosts we become as the night works its magic.

The dawn lap saw me stopping repeatedly on track to relieve myself and walking my bike over obstacles because my energy levels were so low I had no confidence left on the bike (my body was expelling nutrients faster than I could consume them). I was ready to give up, the sun had risen but my spirits were as low as could be.

The undeniably beauty of the sun rising on Phil and his Salsa.

Then a strange thing happened. Some friends rode past and told me I was in second place in Single Speed. I didn't believe them at first, but the mere possibility meant that I had no right to give up. I dug deep, rode the rest of the lap with new energy and had a quick race meeting with André, our buddy back at the tent. It was true! I was in second and a lap or so up on third. It was time to do the Freedom jersey justice and time to implement the final components of Bob's strategy: finish strong!

This is that moment with Andre and Bear, getting ready for the final attack.

My body was still being less than compliant in terms of losing nutrients, but I was winning the battle. I set out to do as many laps as I could before 12pm with a clear intent to make sure I achieved that last lap with strong legs. I was once more flying around the course, whooping with delight and even managed to regain time on 1st place, probably leaving her somewhat confused by the speed with which I passed her. No matter, there were too many laps between us for me to achieve anything other than a dignified second, but that was the whole aim, a dignified finish.

Totally focused and totally committed during the final hours.

This was where the final pieces of the visualisation all came together. Going out for one last lap not long after 11am, enjoying every last minute of it, then finding Phil, Betty and Bob waiting for me on the last kilometre. It could not have finished better. Team Freedom passing under the arch together with the flags of Catalonia flying proudly in the hands of André, Bear and Alicia!

Coming home as a team!

These are moments that money cannot buy and words cannot express. Moments when race placings become irrelevant. These are the moments that become the precious memories one will carry to the grave. World titles are won and lost every year, but moments like that can never be taken away!

Picture perfect!

These are the days of the Austral-Catalan dragons!

Dies d'aventures

OMG.

Aquests horaris són. 

Com m'agrada el MTB. 

Un dia curiós el d'avui, on és el sol?

A minuts de fer el primer cafè, Bec, Phil, clar que yes.