SSWC2013: Crònica de la millor aventura Single Speed Part I

Hi ha moments per a tot, i també hi ha moments per a tot sempre, certament. Quan ets entre persones que volen que hi siguis, que hi siguem tots, quan ets entre persones que ho fan tot pensant amb les persones que han de venir, tot roda d'allò més bé, en  Marco, la Cora, l'Herik, i tot el seu grup varen estar sempre pendents de nosaltres, en Marco i la Cora són sense cap mena de dubte ànimes de la SSWC2013.

Encara no érem a Cogne que nosaltres ja notàvem el seu paraigua, així ho notàvem, i així va ser. Siguent això cert, la resta d'italians, tots sense excepció van ser amb ells dos responsables que nosaltres dos ens sentíssim com a casa, ja d'entrada començar la crònica així és un veritable plaer, gràcies a tots.

Una SSWC té un pilar principal, un que és el què ho fa caminar tot, com ho és l'esperit de tots els bikers que hi assisteixen a compartir bons moments de les millors sortides i converses de MTB. No és important si escales bé, jo ho faig dignament, no és important si baixes bé, no és el meu cas, de fet les millors escenes, les millors situacions són a on menys et pots esperar que siguin a una SSWC, i a Cogne no va ser diferent, les millors situacions van ser entre moltes en veure una Fat Bike Vicious. 

No per  la bike, sí pel seu propietari, i com una mica més avall us esmento, amb la visió de la primera Retrotec, o en coincidir fent un cafè amb una pila de bikers, mtb, mtb, mtb.

Amb bikes de somni, no hi ha moltes coincidències de somni, a l'inrevés, poques persones les entendran, certament, però les poques que ho comparteixen, en coincidir, fan que un espai molt petit com la porta oberta oberta de la VW i la carpa dels Trinxes sota una pluja perseverant sigui tan gran com la mateixa Capella Sixtina, i no és una metàfora, en cap cas. 

Com us dic aquestes vivències tenen lloc als espais més inversemblants, com a sota la pluja, protegits per la porta del darrera de la VW compartint una bona cervesa belga, com desprotegits d'ella compartint una bona cervesa belga.

L'arribada a Cogne, després de gaudir de les impressionants vistes del Monte Bianco, de 10/10, hora perfecte, lloc perfecte, arribada perfecte. Obres els ulls entrant al Camping i la visió d'una Retrotec ja et diu que has vist la millor bike de tota la festa de la SSWC2013, així que ja no hauràs de mirar més bikes, que també, però ja has satisfet al primer minut les ànsies de veure bikes, que bé, que bé, que  bé. Així mateix li diem al propietari, tal com cau, la teva bike és la bike més maca que veurem a la SSWC. 

Anem a fer una volta pel Camping, i coincidim amb en Mateo i el seu grup, no són agradables no, són agradabilíssims, dolços però dolços de veritat. Jo de gran vull ser com ells, em sento molt gran amb ells, de vell vull dir, la sensació amb bikers joves tan agradables és què el meu temps està passant i el seu està venint. 

Parlem amb el belga que va amb la Triumph i la seva Surly Single Speed lligada a una estructura de fusta improvisada al darrera de la moto. 

Parlem amb en Ben i el seu grup, amb l'Angus, neozelandès, agradable des del primer segon, amb l'irlandès, en definitiva amb tots els bikers Single Speed del Càmping. 

Minuts després decidim el lloc, amb el pare al cel sigui, sempre ho havíem fet així, primer mirar del Camping tots els llocs, donàvem una volta i després decidíem el lloc a fixar la caravana. Minuts després de fixar la carpa trinxa i la VW ja rebíem les primeres visites, i les primeres cerveses belgues.

Un cop la parada muntada, el grup ens proposa sopar-festa, d'holandesos, neozelandesos, belgues, irlandesos, japonès, en Koh, crec recordar, vull dir que no sé qui va proposar a qui, però el fet és que el primer festival ja caminava sol. 

Un sopar de somni, entre bikers, a un lloc de somni, mtb, mtb, mtb. 

Sopats ens preparem per l'arrancada ja a dalt de la bike de la jornada que està per venir, primer però haurem de fer front a la nit a espais envoltats de muntanyes de 4.000 metres. 

Però aquesta ja serà motiu de la part II de la crònica de la SSWC2013. 

Dies de Single Speed. 

Amb tot encara no ens hem enfilat a la bike, mtb, mtb, mtb. 

I demà seguirà així:

El primer dia, després de passar una nit de fred a la tenda de campanya de la Transpirinenca del 2003, no l'havíem utilitzat més, després de veure arribar el sol a les onze ben tocades del matí, vàrem començar a pedalar, i aquest inici va tenir el seu fi quatre dies després.

Aquest primer dia ja va marcar el to de tot plegat, de fet el dimecres a la tarda ja va ser l'arrancada de les sensacionals sentades de bikers Single Speed.

Dormir al costat del riu, d'un riu que ve de pics de 4.000 metres d'alçada en dies de pluja, és diferent que dormir al costat de les vies del tren, molt diferent, tot i què els dos fan molt soroll.