Dies, i més dies

Propers a més aventures, totes elles de somni, som propers a més aventures.

Però ara molt prudents, ser conseqüents sempre ha implicat fer un sender poc transitat, silenciós, ara també, i tant, i tant.

SSEC, SSEC, SSEC.

Per sort no en som els únics, per sort no en som els únics.

Tot i que, tot i que en cas de ser-ho, no passa res, no passarà res, tampoc haurem de compartir, que ens agrada, ens agrada compartir, però és com les portes tancades, que a casa passen a ser murs, ser-hi sols, té un punt fort, en gaudim sols, que també està bé, molt.

I em ve al cap l'hotel de Finale, OMG, OMG, OMG.

De fet res altera res, perquè sembrar el què ningú vol, no crea normalment cap trencadissa, normalment, per tant recollir-ne els fruits d'aquestes collites, fins avui mai ha provocat cap mena d'interès demostrat, aquest és el graó que ho separa tot, interès reconegut, i això referma amb contundència que som a territori SOLO, al sender que ens agrada, amb un cartell que esmenta amb lletres majúscules un mot, SILENCI, en silenci.

Això a casa, pel fet què pels voltants de casa no hi ha bikers Single Speed, com per a poder coincidir entre corriols.

Passades les fronteres el cas és a l'inrevés, passades aquestes el to és un to més dens, no per res, sí, perquè coincidim amb d'altres bikers Single Speed, pel fet què hi ha d'altres bikers que practiquen aquesta disciplina, bé, podria comentar algun punt fort més, però no cal, no cal.

A on som, no n'hi havia fa uns anys, i no n'hi ha ara, de bikers Single Speed propers a casa.

De fet SOLO, ja és la categoria de casa. Per això no notem res.

Ara passats uns dies, el clam ens ha fet agafar un altre vegada les grans alçades propies dels vols SOLO.

Anem com sempre des de fa uns anys, a aventures lluny de casa, i sempre fora de les fronteres, i sempre aquestes al Nord d'aquestes fronteres.

Dies de SSEC.