Aquest camí inciat el 2005 a Londres, el 2006 amb l'arribada als Rocs, treballat a foc lent des del 2009 a Finale, conceptuat el 2011 a Irlanda, consolidat el 2012 a Finale i el 2013 a Canberra, va permetre fer camí a aquest mix de passió-emoció i perquè no certa fixació, de proposar-nos portar a terme la construcció de la Nau Insígnia, omg, omg, omg.
Res va del punt A al punt B sense més, amb mi no és norma de la casa, més lent, menys capacitat, entendre bé el pal de paller per a poder fer un pas, sense entendre, la posició ON de l'interruptor no té raó de ser, molts cops, entenc a dies de l'objectiu, després de preparar-lo durant mesos, en el cas que ens ocupa, anys, no és fins a dies de l'esdeveniment que decidim consolidar l'objectiu treballat durant mesos, en darrer terme, durant anys si miro el conjunt del projecte de la participació a la WEMBO com a caixa de ressonància de la Nau Insígnia.
WEMBO, Finale 2012, Canberra 2013, Fort William 2014, van venir tots tres després d'una proposta a mesos del primer esdeveniment del mundial 24 hores SOLO de Finale 2012. De mentre vàrem viure abans de Finale tres moviments sísmics en primer terme molt destructius, fet que va posar en segon terme l'objectiu WEMBO del 2012, a Canberra passat un any i mig des de Finale, després de preparar-nos millor que mai, dues setmanes abans encara no havíem consolidat ni el Vol ni les inscripcions, i en darrer lloc aquest any a Fort William a una setmana del mundial amb les inscripcions tancades, nosaltres no hi érem a la llista, si bé sí que havíem gestionat amb l'organització aquesta situació d'haver de decidir en darrer moment. Curiós, quan a aquesta tercera edició és quant més bé ens hem preparat, certament, però com al 2012, nosaltres únicament proposem, res més, i la resta les circumstàncies marquen les realitats. La bronquitis va venir definitivament a l'agost, tot un mes aturat, després de fer un període intens de bike novembre-juliol, a on el test va ser Finale, vint-i-cinc i trenta-dues voltes a l'europeu 24 hores SOLO respectivament, ens va indicar que el treball fet fins a aquest esdeveniment anava en una bona direcció, fins aquí el què d'entrada estava en les nostres mans, l'intens refredat de desembre de la Betty havia quedat enrere, no oblidat, i la bronquitis d'en Bob no s'intuia que era la propera carga contra la popa de la Nau Insígnia. Sí que dins de la cursa de l'europeu, sí que les setmanes prèvies a aquesta aventura, la sensació no era la què tenia durant el període febrer-març, ara em costava escalar, i durant la cursa aspirar profundament em generava un lleuger ofec, fet que vaig fins i tot comentar entre voltes amb la Reina, en aquell moment ho vaig relacionar amb la pols dins d'un recorregut sec, molt sec. Al juliol les sortides van començar a caure, sense saber perquè vaig fer una transició de Vols sis dies de cada set, a restar aturat sota un intens tractament d'antibiòtics i visites reiterades a urgències, de fet quan hi penso veig la via intravenosa i el suero i m'adono ara que renoi quin darrer final d'estiu que hem experimentat.
No vull pensar si amb un mix passió-emoció-constància tot és tan feble, tan poc estable, com seria sense aquest mix.
Des del Mirador del Drac veient com el dia proposa una jornada plàcida, MTB, MTB, MTB.
Preparant la crònica del Mundial d'Escòcia, oh yeaaaaaah!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada